El Palau de Congressos de Peníscola registrava diumenge una assistència gens menyspreable que en els últims temps s’ha vist incrementada per les propostes de calat que visiten la localitat, tant en l’apartat teatral, com cinematogràfic

Alícia Coscollano Masip

Una fotografia familiar d’un 7 d’abril de 1974 mostra una escena plena de personatges just abans d’una típica paella en un dia festiu. Així arranca l’obra ‘Waterloo’, de Pasqual Alapont i Carles Alberola, interpretada i dirigida per aquest últim, que es posa en la pell dels diferents personatges per oferir un mosaic domèstic farcit de secrets familiars que aniran sortint a la llum tal i com avança l’obra.

És a l’hora del cafè quan la reunió familiar s’estimba pels penyasegats i les veritats a mitges es treuen la careta, la sinceritat ja no s’amaga, les opinions es diuen sense embuts.  La tieta rica -o no tant-, que prové de Barcelona i se sembla a Grace Kelly, el capellà moralista que es pren llicencies amb Amparito, Salgado que se sent traït, l’ictus del tio Voro, la parella republicana que esclata per un comentari de la beata Purín la qual, finalment, encén l’espurna.

Una reunió que reflexa la felicitat d’una etapa històrica en la qual, de vegades, el silenci i parlar del temps era la millor pòcima per a soltir sa i estalvi de trobades casolanes i que Alberola interpreta amb sensibilitat, tendresa, molt d’art i una connexió instantània amb el pati de butaques. Era l’any que ABBA va situar-se en el més alt del llistó de les votacions d’Eurovisión, (“ten points”); un any en el qual, per al protagonista de l’obra, també es va acabar la innocència.

Alberola, magistral, es posava al públic a la butxaca amb una interpretació que interpelava als assistents retratan una època de la qual la gran majoria hem segut partíceps. Les càrregues de dramatisme de fons de les diferents direccions que prenen els protagonistes de la foto acaben en la ineludible solitut del protagonista, que descriu les tropelies dels infants per l’hort i la bassa, el descobriment de l’amor i les primeres decepcions. Tot de la mà d’un humor intens que aconseguia que el públic agafés perspectiva, inclús, en les situacions més dures de la història.

Tots tenim caixes de fotografies familiars, cent històries que contar, i algunes, que es viuen discretament, com si mai no haguessin passat, o haguessin passat poc. Com diu el diptic que ens regalaven a l’entrada, “Qui en contarà els secrets i misèries que, com bé deia Tolstoi, fan que cada família siga infeliç a la seua manera?”.