Inici Express Vicent Herrera, el repte de la muntanya

Vicent Herrera, el repte de la muntanya

per Alicia Coscollano Masip

El benicarlando es prepara per a participar en la en la Ultra Trail CCC de Montblanc

 

alícia coscollano i masip

 

Vicent Herrera va escoltar la veu de la muntanya fa 10 anys. Primer, la relació amb l’esport estava instal·lada en l’àmbit futbolístic. Jugava en filials de Benicarló, però es lesionava amb freqüència, com comenta. Fins que un dia, un amic va proposar-li participar en una cursa a Benicàssim. I es va enganxar a córrer en asfalt, “vaig estar corrent en asfalt al llarg de dos anys”, concreta. L’asfalt, però, donaria pas a l’esquerp territori muntanyós un dia, de la mà d’un altre amic que li va parlar de les rutes i el paisatge, “en xafar la muntanya vaig saber que era el meu territori natural”. Era l’any 2010 i el benicarlando ja vivia a La Ràpita. Ara, el ressò de la muntanya l’acompanya a cada cursa en la que participa, ja siga en localitats de l’entorn com en cims llunyans.

 

 

Com van ser els inicis?

Al principi era pesat, perquè estava acostumat a córrer en pla i la muntanya conté rutes amb molts desnivells i pendents, però, clar, és un entorn molt més bonic.

Vas tenir alguna lesió?

Mai ni una, curiosament. Una cosa és sentir molèsties, però lesions com quan jugava al futbol no.

Quants kilòmetres recorries en començar a practicar aquest esport de muntanya?

Al principi recorria 10-15 kilòmetres aproximadament, en una hora. Després, poc a poc, vaig augmentar la distància i em vaig inscriure en carrers de mitja distància i després, ja, maratons. Vaig començar a participar en carreres molt prompte, de fet, havia sortit a entrenar dos vegades i ja vaig participar en una cursa de 20 kilòmetres.

 

I, et vas sentir bé?

Per poc no arribo.

Així, va ser un repte.

Totalment, vaig comparar-me les sabatilles i vaig inscriure’m en una cursa a Castelló.

Per tant recomanes que abans de participar en una carrera d’aquestes característiques, tens que anar bastant entrenat.

Si, si, evidentment. Però, aquell dia,  va servir per agafar perspectiva. Vaig ficar-me el dorsal i vaig finalitzar la cursa. I vaig saber que allò era el que m’agradava

La teua relació amb les curses de muntanya es remunta a 10 anys, per tant. En aquest temps, en què has millorat, en què has avançat? Perquè la muntanya deu tenir una estratègia, i resistència… Què requereix la muntanya?

Al principi entrenava establint jo mateixa les pautes. Aleshores vaig quedar tercer en una cursa de muntanya que es va organitzar a La Ràpita, llavors Juanjo Queralt va oferir-me la possibilitat d’entrenar-me i vaig acceptar. Era l’any 2012 i vaig estar amb ell dos anys i vaig saber el que era entrenar seguint un criteri, i va haver-hi un salt qualitatiu. Vaig quedar subcampió de les Terres de l’Ebre.

 

I a partir d’aquest moment, vas participar en curses per tot l’estat i també internacionals.

Ara em dedico a participar en curses de llarga distància. L’any passat vaig participar en alguna marató i en alguna ultra trail. Aquest 2019 també hi he participat en maratons i ultra trails. Es el que m’agrada. He participat en l’Andorra Ultra Trail, a la Buff Epic Trail a Vall de Boi, la Ultra Pirineu (Bagà), i el pròxim any vull participar en la Ultra Trail CCC de Montblanc. És la cursa amb més nom del món, amb un recorregut de més de 100 kilòmetres.

Hi ha curses que transcorren  de nit, part d’elles o en algun dels seus trams.

Si, de fet, a Andorra, vam sortir a les 12 de la nit, i vaig arribar a migdia, era un recorregut de 82 kilòmetres.

Com es corre de nit per la muntanya?

Es el millor, portem frontals i et passa volant. En sortir el sol es quan comença l’autèntica resistència, perquè fa molta calor.

 

Quina importància té el control mental en aquest tipus d’ultra trails?

Total. Perque hi ha vegades que durant molts kilòmetres sents dolors i una part de tu vol abandonar, però tens que seguir endavant. A la nit és màgic, però et trobes amb situacions curioses, com ara la de trobar un cavall dormint a la sendera, i que no s’aparte. Vam tenir que saltar un mur per continuar trajecte. O trobar milers de vaques a un prat d’Andorra… anaves corrent i sortejant vaques.

Quin canvi personal has sentit des de que fas curses de llarga distància ?

Psicològicament et fas més fort. A Andorra, per exemple,  vaig córrer amb una bursitis, amb antibiòtic, i el colze tot inflat. Hagués pogut retirar-me, o no anar, però ho tenia ja tot arreglat i vaig decidir participar. En aquella cursa vaig aprendre molt, vaig fer la cursa al 50 % i era la primera cursa de llarga distància en la que participava. Ho vaig passar tant apurat que a partir d’aquell moment vaig pensar que ja podia participar en qualsevol cursa.

Quin consell li donaries a algú que comença? Tu vas començar en 30 anys.

Tens que ser resident psicològicament i te que agradar-te la muntanya.

Et mesures en la muntanya cada vegada que surts?

Molt, i tant que si.

 

 

 

 

 

 

Notícies relacionades

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para mejorar su experiencia. Asumiremos que estás de acuerdo con esto, pero puedes optar por no participar si lo deseas. Aceptar Más información

ValenciàEnglishFrançaisDeutschEspañol