I és que, ben mirat, més que justificar per què cal suprimir els accents i les dièresis, realment caldria justificar per què s’haurien de mantindre

Felip Gumbau Morera

Professor de l’IES Ramón Cid (Benicarló)

Però, malgrat l’existència d’irregularitats (puja / pugen, plaça / places…), generalment els usuaris mitjans no només acaben dominant les normes d’escriptura de les lletres, sinó que les respecten i no les qüestionen. Ara bé, els accents i les dièresis són figues d’un altre paner, i és que el seu paper en l’escriptura no és massa rellevant. Malauradament, no hi han estudis sobre el grau d’assimilació de les normes d’accentuació, però comencem a tindre molts indicis, sobretot en l’ensenyament, que palesen un domini cada vegada més baix dels accents i les dièresis, fins i tot entre persones formades, i percebem una devaluació de les normes d’accentuació, que cada vegada estan a l’abast de més poques persones.

Certament, els accents i les dièresis tenen una funció interessant: per un costat, per mitjà d’unes regles, s’aconseguix marcar la síl·laba tònica de totes les paraules usant la mínima quantitat d’accents (música); per l’altra banda, es diferencien algunes paraules homògrafes amb l’accent diacrític (són / son); i, finalment, s’aconseguix marcar el hiat d’unes quantes paraules mitjançant la dièresi (veïna). La norma té la seua lògica, però, en canvi, la seua assimilació suposa cada vegada més esforç per als usuaris mitjans, probablement perquè, tot i que la funció d’eixos signes és interessant, la seua utilitat en la lectura i l’escriptura és escassa. Quan ja hi han usuaris d’entitat que qüestionen públicament la utilitat d’eixos signes, com ara Toni Soler («I si eliminem els accents?»), és que el sistema de l’accentuació comença a trontollar. El present article intenta donar una explicació a este fenomen i, consegüentment, proposa una possible solució.

Quan hi ha tanta gent, inclús persones amb estudis, que no saben aplicar correctament les normes d’accentuació, només es poden donar dos explicacions: o bé els usuaris mitjans no són prou competents o bé la norma no és adequada. Siguem honestos: encara que ha minvat el contacte dels lectors amb escrits normatius i ha augmentat l’escriptura simplificada, atribuir les faltes d’accentuació als usuaris no és més que un subterfugi. Quan jo estudiava a l’institut, l’assimilació de les regles d’accentuació ja causava problemes, inclús per a mi, que ja tenia clar que volia ser filòleg. I alguna norma no la vaig arribar a assimilar fins a la universitat. Crec que els usuaris mitjans saben perfectament que els accents i les dièresis són la part més superficial de l’escriptura i, per tant, no els donen prou valor per l’escàs benefici que aporten. En efecte, quan escrivim milers de paraules com ara gabia, fossil o diurn sense accent ni dièresi i resulta que les llegim bé, un es pregunta per què fa falta escriure cap signe subaltern. És veritat que també llegiríem bé gavia, focil o dihurn, però la diferència és que l’ortografia de les lletres gaudix d’acceptació i prestigi entre els usuaris perquè és la base de l’escriptura, i per això ens esforcem per dominar-la amb tots els seus defectes i tolerem poc les infraccions; per contra, l’absència dels accents i les dièresis no dol perquè eixos signes, a més de ser accessoris, són pràcticament prescindibles, no causen estridències i els usuaris els donen cada vegada més poc valor.

La causa última que justifica el manteniment dels accents i les dièresis (i devia ser el motiu primer de la seua implantació), és que eixos signes servixen per a no confondre paraules homògrafes i per a llegir correctament paraules que no coneixem. En efecte, l’accent és útil per a diferenciar alguns temps verbals (juga / jugà, jugarem / jugàrem) i alguns noms (record / rècord, Maria / Marià), i també per a llegir bé termes que no hem sentit mai (acúmetre, Boïgues, Carrícola…). Ara bé, els primers casos no deuen afectar més de l’1% de les paraules, mentres que els segons es poden resoldre sense usar signes secundaris. ¿De veres que només per tan pocs casos ens convé marcar la síl·laba tònica de totes les paraules per mitjà d’unes regles? Ben mirat, la norma es gira en contra nostra: els errors de lectura que presumiblement poden evitar els accents són infinitament menors que els errors d’ortografia que generen. En altres paraules, és pitjor el remei que la malaltia.

Per si això no fora prou, l’extensió de l’accent a totes les paraules desencadena efectes secundaris contraproduents. Com que la norma s’ha d’aplicar sistemàticament, deixar-se algun accent, que és fàcil que passe, provoca suspicàcies. L’efecte que es produïx és que els supervisors de la norma estem més pendent de les faltes d’accentuació que de la comprensió de l’escrit. Això és el que ens passa als professors, que dediquem molt de temps i molt d’esforç a corregir els errors d’accentuació, que no són pocs, fins al punt que convertim eixes faltes en el nostre cavall de batalla. Caldria plantejar-se si val la pena invertir tanta energia a fer que els alumnes escriguen bé uns signes tan superficials; la inversió que fem en els accents i les dièresis la deixem de fer en aspectes molt més rellevants. Per desgràcia, en les aules (i en la selectivitat) penalitzem per igual un accent o una dièresi incorrectes que una oració mal construïda o sense sentit i, quan passa això, hem acabat capgirant les prioritats de la llengua, la desvirtuem i, probablement, generem desafecció.

Objectivament, l’absència de l’accent (aixi, nomes, manec, esglesia, correr, etc.) i de la dièresi (paisos, raim, conduia, cafeina, diurn, etc.) no augmenta els errors de lectura, sinó que, a més, evita molts errors d’ortografia. Mirant-ho bé, tots sortim guanyant i, més que ningú altre, les persones amb dislèxia i dificultat visual, que són quasi el 10% de la població. Esta no és una qüestió menor: la inclusió també és un deure dels lingüistes, que hauríem de tendir a fer l’ortografia tan assequible com siga possible. La reforma recent de la regla de l’accent diacrític demostra que la reducció de signes accessoris, a més de no suposar el trasbals que alguns auguraven, ha fet molt més fàcil l’ortografia sense causar efectes secundaris, encara que es va quedar a mitges, tal com vaig lamentar en l’article «L’accent diacrític: una reforma positiva però insuficient».

Una altra mostra de la poca utilitat de l’accent i la dièresi és que moltes llengües no disposen d’un sistema per a marcar la síl·laba tònica de les paraules (ni els hiats), senzillament perquè no els fa falta. En anglés o en italià, tenen clar que la comunicació oral és anterior a l’escriptura, de manera que un només pot saber a on està la síl·laba tònica de monastery (ang.) o farmacia (it.), per exemple, si abans ha sentit com es pronuncien eixes paraules. Llevat que el primer contacte amb eixos termes siga escrit, tots els usuaris lligen bé eixes paraules i les escriuen bé perquè primer les han escoltades, de manera que l’absència de l’accent no provoca errors de lectura ni d’escriptura. És molt revelador que a casa nostra sapiguem llegir bé la síl·laba tònica dels préstecs sense l’ajuda de cap signe subaltern, com és el cas dels noms anglesos catering, overbooking, smartphone o tablet, entre altres. I, sospitosament, també llegim bé noms propis forans, com Mozart, Frankfurt, Whatsapp o Djokovic.

Per sort, la nostra ortografia és molt fàcil en comparació amb altres; no obstant això, l’obligatorietat d’escriure accents i dièresis la fa innecessàriament difícil. Qui escriu, a més de saber quines lletres ha de representar, ha de pensar quina és la síl·laba tònica de la paraula i ha de decidir si ha de dur accent i en quina direcció ha d’anar. Com que la ment és incapaç de fer tantes operacions en un moment, no tenim en compte les normes i acabem recorrent a la memòria fotogràfica, és a dir, reproduint la imatge de la paraula que hem capturat, i l’accent i la dièresi formen part d’eixa imatge en el millor dels casos. Els accents i les dièresis passen bastant desapercebuts a la vista i, damunt, tenen l’inconvenient que van saltant segons la forma de la paraula (algú / algun, estaves / estàveu, traduir / traduït); quan ja es solapen els signes, dominar l’ortografia només està a l’abast d’uns pocs privilegiats: veí / veïna, agrair / agraíem / agraïment, etc. Però a on ja no funciona la memòria fotogràfica és en les paraules que han de portar accent diacrític, per això eixa regla, tot i la reforma recent, seguix generant errors d’ortografia, però ara no tants. ¿Realment causaria problemes el fet d’escriure és, són o té sense accent? Malauradament, ni està demostrat ni s’intenta demostrar, encara que tenim molts indicis que no en causarien. És altament probable que les possibles confusions causades per l’homonímia siguen impredicibles i quantitativament ridícules; i, tanmateix, els lectors que entenen el que lligen les salven molt bé. La pena és que hem bastit una ortografia dirigista que subestima la capacitat dels lectors per a espavilar-se en saber el que lligen.

Tombant i girant, estem veent que les normes d’accentuació comporten més problemes que solucions. Acabarem de comprovar-ho observant dos efectes secundaris negatius més relacionats amb la falta de correspondència entre l’oralitat i l’escriptura. En primer lloc, el fet de marcar les síl·labes tòniques de les paraules i els hiats provoca que les diferències internes ixquen a relluir en l’escriptura: és el cas de perquè i València, que, malgrat l’accent obert, es poden pronunciar amb e oberta o e tancada; o els doblets com ara saxofon / saxòfon i dòmino / dominó, entre altres; o la pronúncia de verbs com canvia, que en molts parlars es diu canvia. El resultat és que, com a conseqüència de l’accentuació, es limita la diversitat de pronúncies, i una paraula que es diu de dos maneres només es pot llegir d’una. La supressió de l’accent i la dièresi, a més de no causar problemes de lectura, facilitaria una lectura natural i no forçada per a una part dels parlants. Per posar un cas, el verb veien, que ara només es pot pronunciar ve-ien, també es podria pronunciar ve-i-en, que és com tendixen a llegir-lo les persones que el diuen així.

En segon lloc, l’accentuació no només no es correspon amb la pronunciació, sinó que pretén dirigir-la i canviar-la, però amb l’agreujant que no ho aconseguix. Així, a pesar que les paraules tiquet, iber, medul·la i Munic no porten accent, es lligen sense respectar la norma. La majoria dels lectors deuen llegir els noms pneumònia, període, diòptria i Hèlsinki sense fer cas de l’accent. I les paraules ensaïmada, Suïssa i fluid no es deuen pronunciar com s’escriuen. Una ortografia innecessàriament dirigista genera més problemes que solucions. Al cap i a la fi, els usuaris mitjans, que sí que respecten les lletres quan lligen, no tenen gens de mirament pels accents i les dièresis perquè, senzillament, llegim les paraules tal com les sentim. Ben mirat, eixos signes secundaris, durant la lectura, ens deuen semblar adornaments, mentres que, durant l’escriptura, ens deuen semblar una nosa, una complicació innecessària i, per a molts, un autèntic maldecap.

Com hem vist, els accents i les dièresis aporten poc a la lectura i a l’escriptura. Llavors: ¿per què s’utilitzen? Fem una mica d’història. Ja és significatiu que, des dels primers escrits (segle xii) fins a la normativització oficial (principis del segle xx), els nostres avantpassats no han necessitat cap accent ni cap dièresi. El fet que eixa absència es prolongara durant més de 700 anys fa pensar que no devia generar cap problema important en la lectura ni en l’escriptura, i això que no hi havia un sistema educatiu universal com ara. Per tant, la prescripció dels accents i les dièresis a principis del nou-cents no devia respondre a una necessitat real de conjunt d’usuaris, sinó a una altra causa: segurament, a la voluntat dels filòlegs per regularitzar en excés l’escriptura. En altres paraules: els lingüistes devien pensar que l’escriptura seria més completa i rigorosa si representava la síl·laba tònica de les paraules, distingia paraules homògrafes i marcava els hiats. La idea, que era una adaptació de la norma castellana, era bona, però, com que la norma no era necessària perquè no resolia cap problema, al final la norma acaba esdevenint un problema.

Algú pot pensar que el present article és inoportú, vist que ja s’acaba de fer una reforma ortogràfica i que la supressió dels accents i les dièresis no és una prioritat. Certament, una reforma, per xicoteta que siga, genera sempre un cert trasbals, però la reducció dels accents diacrítics ha demostrat que l’eliminació de signes secundaris no té cap efecte negatiu, ans al contrari, i només per això ja s’ha de tindre en consideració. De fet, una reforma esdevé un deure si es demostra que el benefici que s’obté és molt més gran que les molèsties que pot ocasionar. El meu convenciment, com he tractat de demostrar, és que deixar de prescriure els accents i les dièresis (llevat d’algun cas) comportaria un benefici molt gran sense causar més efectes negatius que els que suposa adaptar-se a la nova norma. És veritat que la resistència a la reforma és molt més gran com més energia ha invertit un per assimilar la norma i, més encara, per defensar-la. No obstant això, els responsables de la normativa lingüística haurien de vetlar pel benefici de la majoria dels usuaris, i no per uns pocs. Amb eixa finalitat tan digna, deurien treballar per obtindre dades empíriques rigoroses sobre el grau d’assimilació dels accents i les dièresis per part dels usuaris mitjans, caldria fer públiques eixes dades i haurien de decidir si, en vista dels resultats, convé fer reformes. I és que, ben mirat, més que justificar per què cal suprimir els accents i les dièresis, realment caldria justificar per què s’haurien de mantindre.