Sintiéndolo mucho és un documental que Fernando León de Aranoa ha fet sobre Joaquín Sabina. Durant tretze anys el director madrileny ha anat seguint el cantant d’Úbeda amb la seua càmera i ha anat sent testimoni privilegiat del seu món més enllà de l’escenari
Sintiéndolo mucho. Documental. Direcció i Guió: Fernando León de Aranoa. Música: Leiva. Intervencions de Joaquín Sabina, Fernando León de Aranoa, Leiva, Antonio García de Diego, Pancho Varona, Jimena Coronado, Joan Manuel Serrat, José Tomás i Benjamín Prado.
Josep Manuel San Abdón
El documental arranca amb l’actuació al Wizink Center de Madrid el febrer de 2020 amb la gira que compartia amb J.M. Serrat, on veiem l’enfrontament entre el seny i la rauxa. La manera diferent com cadascun afronta l’actuació.
El documental no està narrat de manera lineal, sinó que ens va traslladant a diversos moments de la seua trajectòria vital, il·lustrats amb una entrevista recent que li fa el director. De vegades hi ha certs moments repetitius, però d’altres ens ajuden a comprendre les cançons i la manera de ser de Sabina. És interessant la seua tornada a Úbeda, un poble preciós però situat en l’Andalusia profunda. Allí comença als catorze anys cantant amb un grup d’amics al teatre del poble, però sense somniar en ser la figura que es avui en dia. El cantant explica que llavors li agradava llegir i escriure i que el seu somni era ser professor de literatura en un institut, però també ens explica que una de les diversions dels joves en aquell món en blanc i negre era traslladar-se a l’estació de Linares – Baeza a vore passar els trens, sobretot els que anaven cap al nord i somniar en escapar d’aquell entorn.
El pare era comissari de policia i presidia corregudes de bous, i tenia el privilegi d’anar a saludar els toreros, ell des de ben jove l’acompanyava i els tocava el vestit. D’ací surt una de les seues contradiccions declarades, que estima els animals però li agraden les curses de braus. En el documental se’ns mostra l’amistat que té amb el torero José Tomás, amb qui comparteix l’admiració per Manolete, a qui li va dedicar la cançó de De puríssima y oro, on ens narra la mort del mític torero a la plaça de Linares, però també la tràgica vida de l’Espanya del moment. Amb José Tomás va coincidir el 24 d’abril de 2010 a la ciutat d’Aguascalientes a Mèxic, on els dos actuaven el mateix dia. El torero de Galapagar va ser agafat pel bou Navegante que li va seccionar la femoral, aquest moment va ser filmat per la càmera de León de Aranoa i és un dels moments més durs del documental. Sabina surt a cantar més tard sense saber si el seu amic està viu. Després s’estableix un paral·lelisme amb la seua caiguda de l’escenari on es va trencar una cama.
Durant tot el documental veiem constantment Sabina bevent i fumant, i un dels moments més impressionants és quan el veiem component una cançó sota els efectes de l’alcohol i la marihuana. Després confessa haver consumit drogues al llarg de la seua vida, recorda que el disc 19 días i 500 noches el va enregistrar durant sessions de tres dies i amb molta coca. Als cinquanta anys va deixar de consumir perquè el que fins llavors eren experiències felices ja no ho eren. Això que va ser molt bo per a la salut, no ho va ser per a compondre noves cançons, i afirma que el que li queda per fer no podrà ja superar el que ha fet.
El documental ens presenta un Joaquín Sabina instal·lat en la contradicció, es defineix com liberal, però també com a anarquista, com amant dels animals però gran aficionat a les curses de braus, viu la bohèmia, però també se sent responsable perquè d’ell depèn la feina de més de trenta persones, l’home aparentment despreocupat però que pateix, i molt, abans de sortir a l’escenari, ateu i devot de la Setmana Santa.
Acaba el documental amb la gravació de la cançó Sintiéndolo mucho. En el text fa un repàs de la seua vida i l’arribada de la vellesa. Té dificultats per poder gravar-la, amb la seua veu ja molt trencada, i finalment amb els ànims de Leiva, autor de la música, ho aconsegueix. D’aquesta manera el documental agafa un aire de testament. Fernando León de Aranoa aconsegueix un retrat molt proper de l’home que hi ha darrere del músic.