Inici Parole, Parole ROMA MOUN AMOUR

ROMA MOUN AMOUR

per Alicia Coscollano Masip

En el meu imaginari aquesta dèria es barrejava amb Ana Curra i allò de “viajar a Roma, y ver al Papa”, del tema ‘Quiero ser santa’ que es va convertir en un himne als ’80 de la mà de Parálisis permanente

 

alícia coscollano i masip

 

Mantinc una relació d’amor odi amb Roma. Amb Roma i amb els aeroports, que semblen la gola d’algun animal mitològic on poden passar-te coses com, per exemple, perdre el mòbil en un dels seus apèndix postmoderns, molt asèptics i plens de bars, hamburgueseries, botigues de perfums, roba, complements, productes d’alimentació VIP, i un llarg etcètera que acaba provocant-te un gran maldecap quan, l’únic que vols, es que te introdueixin en un animalot -que sembla mentida que despegue-, i que pugues aparèixer a l’altra part del món.

Abans de visitar Roma per primera vegada conservava aquella imatge plena d’encant de les pelis d’Audrey Hepburn i l’estimat Gregory Peck, les vespes i l’italià típic, picar però en el fons molt bon paio, que acabava per intervindre en qualsevol història per ser l’element miraculós que ajuda a col·locar cada peça al seu lloc.

En el meu imaginari aquesta dèria es barrejava amb Ana Curra i allò de “viajar a Roma, y ver al Papa”, del tema Quiero ser santa que es va convertir en un himne als ’80 de la mà de Parálisis permanente.

Doncs en aterrar a l’aeroport puc confirmar que el viatge va començar a tenir personalitat pròpia. Després de visitar ràpidament els banys de l’internacional Leonardo Da Vinci, vaig romandre mig hora llegint els ròtols que més de cents persones enlairaven esperant trobar a Mr&Mss Robertson, Don Tomás Albero, Mister Timothy Adams o Sr y Sra. Barrils, entre molts altres. Finalment, in extremis, vaig divisar el meu nom i vaig aproximar-me amb expressió de giri, la que fem tothom quan fiquem un peu a l’estranger.

 

L’home era un taxista pakistanès que va explicar-me que encara no podíem marxar, perquè esperàvem a un matrimoni britànic. Ok. Vaig contestar somrient i aixecant el polze. Si, el polze, un gest que hagués pogut evitar, però es que tant feia, el drama ja estava en marxa.

Més de mig hora després apareixien una dona amb una maleta petita a tota pressa i , darrere d’ella, un home suat –a Roma fa més calor que al forn de l’infern, i a l’aeroport ja es nota-, que arrossegava una maleta quasi tant gran com ell. Sols arribar a la nostra altura, la dona rossa i estressada va mirar-me amb cara de “i aquesta qui collins és?”. I, efectivament, això li va preguntar al taxista. Dirigint-se a mi, em va puntualitzar que ells havien pagat per disposar d’un taxi no compartit. Estava tant indignada que es va ficar roja com una tomata de rama.

Li hagués pogut dir que jo també hi havia pagat per un taxi per a mi sola, que feia més de mitja hora que estava esperant-los i que pel fet de ser britànics no tenien perquè sentir-se més molestos que jo alhora de compartir cotxe. Però no vaig dir res, vaig fer com que no l’entenia, i ella, finalment i en un gest de “aquesta no s’assabenta” fet de pas amb una ma menyspreant, va afirmar que tenien presa i que ja estava bé compartir el taxi, quin remei! El matrimoni pijo va establir un diàleg del qual vaig entendre “spanish”, paraula que era pronunciada  amb un arronsament de nas per part de la rossa.

Dins al taxi l’ambient es podia tallar amb una navalla. El taxista havia adoptat l’actitud de “ja us apanyareu”. L’home suat seia al costat del taxista, el més lluny possible de la dona rossa. Jo al costat, com no, d’ella, fregant el seu braç sense voler ni poder evitar-ho cada cop que el taxi agafava una corba.

Estava pensant que el trajecte se’m feia llarg i per comprovar-ho vaig buscar el mòbil, un Iphone de segona mà poc utilitzat per l’anterior propietari i que funcionava la mar de be. La bossa semblava més profunda que mai, ja que per molt que regirava amb la mà dreta no podia trobar el telèfon. Vaig buscar a les butxaques de la jaqueta, però tampoc. On podia estar? Vaig iniciar una segona investigació per bosses i butxaques, però res. Vaig maleir, perquè la sortida del lavabo de l’aeroport havia segut a corre cuita. Vaig rebobinar: l’havia deixat oblidat al lavabo.

“I forgot the phone in the bathroom at the airport”, vaig dir-li al conductor, el qual va tòrcer la boca, amb l’ evident gest d’una persona que se sent apurada. L’home suat va ficar-se les mans al cap, com mastegant el desastre.  “ Have you forgotten your phone in the bathroom at the airport??!? Va preguntar emprenyadíssima la britànica. I això que no era seu. “ Yes, but we do not have to return”, vaig afirmar derrotada. Estava incomunicada.   I així va iniciar-se el meu viatge a Roma, ciutat preciosa i amb un sistema justíssim de transport del centre cap a la perifèria. Ciutat magnífica en monuments i amb un munt de gent als vorals del camí, dones demanant diners a l’estació, dormint en cartrons, malaltes, sense que ningú, com en tantes altres ciutats, ni tan sols se les mire.

 

El periple va continuar amb una agenda de visites inexcusable. El Coliseu, La Fontana de Trevi, la Basílica de Sant Pere, el Panteó….. monuments que et deixaven realment sense alè. A la Fontana de Trevi, 200 330 influencers fent-se selfis; al Coliseu, 570 000 influencers amuntonats  fent-se selfies; a la Basílica, 453 000 fent-se selfis. A tots els monuments, grups de japonesos en càmeres –sense selfis-, i en paraigües, amb guies que s’obrien pas entre la marabunta. I, en mig, els venedors d’aigua amb el seu xiuxiuet en un anglès xampurrejat: “guata, guata, gauta…”. Jo, al tercer dia, amb un paraigües roig intentant mitigar la calor infernal de la ciutat. I la quota corresponent de frau: una entrada amb visita guiada a un dels monuments adquirida per internet a la qual el guia mai no es va presentar.

 

Als carrers de l’entorn, la brutícia oferint una fusió de restes d’envoltura de pizzes, plàstics, bosses i fulles seques arrossegades per la brisa. I centenars de bars i barets acollint turistes i italians de mal humor. Jo, si cada dia de la setmana em passaren milions de turistes sorollosos fent-se selfis per penjar-les ràpidament a la xarxa també ho estaria. Roma monumental, bellíssima, massificada i en els punts turístics intransitables. Potser torne.

 

Notícies relacionades

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para mejorar su experiencia. Asumiremos que estás de acuerdo con esto, pero puedes optar por no participar si lo deseas. Aceptar Más información

ValenciàEnglishFrançaisDeutschEspañol