Inici ExpressBENICARLÓ Què passa amb el campanar?

Què passa amb el campanar?

El bisbat ja ha anunciat que estudiarà el contingut de la sentència i analitzarà si formalitza un recurs a l’Audiència provincial

per Redacció

Les 28 pàgines de la sentència concentren un seguit de repercussions legals per a l’església i l’ajuntament arran de la immatriculació per part de l’església catòlica d’un bé que no era de la seua propietat com ha quedat provat.

Però, què són les immatriculacions de l’església?

Amb una llei franquista, entre 1946 i fins 2015 l’església catòlica va tindre la potestat d’inscriure’s bens de tota classe (finques, terrenys, santuaris, places, ermites…) mitjançant un procediment extraordinari i excepcional d’immatriculació registral, que no existeix a cap altre país i que permetia inscriure la propietat d’immobles amb una certificació de titularitat emesa per càrrec o autoritat de la mateixa Església, alguns dels quals no estaven clars. L’enorme immatriculació detectada (gairebé 35.000 bens en tot l’Estat) va suposar un gran escàndol. Alguns ajuntaments afectats van actuar tallant els subministres als bens objecte de la disputa.

Una proposició no de llei aprovada per la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats el 4 d’abril de 2017 demanava al Govern central l’elaboració, en el termini improrrogable de sis mesos, d’un estudi sobre els béns immatriculats en favor de l’Església catòlica des del 1998, i la revisió de les immatriculacions fetes sense l’existència d’un títol material i previ que justifiqués la titularitat del dret real corresponent.

El Govern socialista va elaborar amb gairebé tres anys de retràs el llistat de béns immatriculats, però no va revertir-ne les propietats, com li demanaven nombroses entitats agrupades entorn a entitats com la coordinadora Recuperando, que exigeixen al PSOE que recupere els béns i complisca amb la proposició no de llei aprovada, declarant la nul·litat d’aquestes inscripcions.

Aquelles persones/entitats o administracions que es puguen haver considerat perjudicades han pogut fer servir les vies de rectificació dels errors. Això ha comportat actes de mediació, davant els registres públics o als tribunals.

El cas de Benicarló

Si be Jesús era contrari a l’acumulació de riqueses, l’Església ha actuat a mans plenes amb el patrimoni, aprofitant aquesta estranya potestat existent en un Estat aconfessional. El cas de Benicarló és un més on l’església ha estirat la corda al màxim, sabent de l’opinió popular contrària a la seua manera d’actuar, ja que el campanar sempre ha format part de les festes i ha gestionat l’ajuntament, tot i no tindre’l inscrit. El campanar, a més, com altres com el de Castelló son fadrins, és a dir independents de la nau del temple de Sant Bertomeu. El títol de la immatriculació va ser una certificació lliurada pel Vicari General del Bisbat de Tortosa a l’efecte de l’art. 206 de Llei Hipotecària en data 20 d’abril de 2015. En la citada inscripció s’inclou una única referència cadastral, no estant inscrita la torre-campanar com una finca independent.

La sentència

El 19 d’octubre de 2021 el jutjat de primera instància i instrucció número 3 de Vinaròs fallava a favor del demandant, l’Ajuntament de Benicarló:

estimando la demanda en su integridad, declarando como legítimo propietario de la torre-campanario de Benicarló al Ayuntamiento de Benicarló, y de la vía pública que separa la torre-campanario de la iglesia de San Bartolomé, condenando a dicho demandado a estar y pasar por la anterior declaración, y ordenando la cancelación de la inscripción en el Registro de la Propiedad del citado bien a nombre del Obispado de Tortosa, y todo ello con expresa condena de costas del procedimiento a la parte demandada”.

Les diferents parts tenien visions antagòniques del campanar. Per a l’Ajuntament “l’origen de la propietat municipal, es remunta al transcurs de la reconquesta, quan es va atorgar la carta de poblament per la qual el Rei Jaume I va donar l’Església, el forn i la ferreria als pobladors cristians i els seus descendents. El temple medieval tenia adossat el campanar sent de propietat municipal, si bé en el s. XVIII l’església medieval va ser derrocada i es va alçar l’actual temple i la torre-campanar que van quedar separats per un carrer. A més, tant l’ús com el manteniment de l’edifici com la construcció del rellotge, i les campanes i totes les facultats de decisió sobre el mateix han correspost des de temps immemorial a l’ajuntament de Benicarló sense oposició per part del Bisbat. El seu ús i mantejament han sigut a càrrec de l’Ajuntament el que demostra la seua possessió pública, pacífica i ininterrompuda durant més de 30 anys, igualment l’ajuntament sempre ha assumit les despeses de manteniment, subministrament elèctric i consum d’energia”.

El Bisbat argumenta que “El temple parroquial de Sant Bertomeu ha constituït des de la seua construcció fins a l’actualitat un conjunt únic i inseparable, tant des del punt de vista funcional com constructiu, construint-se el campanar per a albergar les campanes de l’Església, que constitueixen elements auxiliars del culte catòlic. La parròquia ha utilitzat sempre les campanes per a anunciar els actes religiosos, havent tingut sempre els rectors les claus del campanar” i que havia “tolerat” l’ús del mateix per l’Ajuntament. 

Jurídicament s’executa una acció declarativa de domini, procediment que té el seu fonament en l’article 348 del Codi Civil , i és aquella dirigida, no a la recuperació de la possessió, sinó a la mera declaració o expressió judicial del dret de propietat que la part actora ostenta sobre una cosa, fent callar als que discutisquen aqueix dret o li ho arroguen, a fi d’obtenir la declaració judicial de pertinença del dret de propietat segons les especificacions del títol que ostenten.

El tercer fonament de dret de la sentència recorda que l’Ajuntament de Benicarló ha vingut sufragant les despeses de manteniment de les campanes, rellotge i enllumenat de la torre-campanar, així com ha abonat el subministrament elèctric, sent la principal qüestió controvertida la titularitat del campanar, de la via pública i l’ús d’aquest. És l’Ajuntament de Benicarló qui té la càrrega de provar la identificació de la finca reclamada i a més acreditar que és realment el Consistori, i no la parròquia demandada, qui és el vertader titular dominical de la torre-campanar i de l’espai que separa l’església d’aquest, havent de suportar les regles de la càrrega de la prova si no acredita la concurrència dels dos requisits.

Així es tenen en compte diverses proves documentals, com la que descriu la finca:

“Finca sita en Benicarló en la plaza de Bertomeu, 23. Linda con la plaza de Sant Bertomeu por el norte y el este, por el sur, con la calle de Ferreres Bretó y por el oeste, con la calle san Francesc. Tiene una superficie de suelo de dos mil doscientos sesena y siete metros cuadrados y en su interior existe una construcción de planta baja de dos mil treinta y cuatro metros cuadrados destinados a templo parroquial. Existe también en edificaciones auxiliares de planta baja y dos plantas piso y desván, destinados a usos complementarios, con una superficie construida total de dos mil ochocientos trece metros cuadrados. La superficie total de la planta baja ocupada por las edificaciones es de dos mil doscientos cincuenta y siete metros cuadrados. La finca no está coordinada gráficamente con Catastro.” En el mismo documento consta que el pleno dominio de la finca descrita aparece a favor de OBISPADO DE TORTOSA, adquirida por inmatriculación en virtud de certificado expedido por Don (…), Vicario General de la Diócesis de Tortosa el veinte de abril de dos mil quince (…).

També un altra certificació cadastral descriptiva i gràfica, on consta que l’any de construcció és de 1887, té 2.813 metres construïts i pertany el ple domini al Bisbat de Tortosa. En la descripció gràfica apareix un plànol amb una sola parcel·la, on s’inclou l’Església, la torre-campanar, la via davant d’aquesta última i una edificació avui inexistent.

Entre els demolidors documents aportats per l’Ajuntament consta l’informe fet pel Coordinador/Gestor d’Arxiu i Biblioteca, on s’enumeren i documenten els expedients de l’Ajuntament compresos entre 1968 i 2013 que segons el mateix demostren la propietat municipal de la torre-campanar, per la seua possessió durant més de 30 anys. Entre ells figuren projectes d’electrificació, de la instal·lació del rellotge elèctric, expedients, informes de restauració, contractes, inspeccions realitzades, etcétera. A més, nomena una curiositat desconeguda per molts:

Curiosamente este conjunto, que tuvo una espadaña en una crujía central de la nave principal, siempre reutilizó un campanario exento a los pies que se remató en el cuerpo de campanas con maneras neoclásicas, pero que probablemente reutiliza en su interior con una antigua torre preexistente formándola de cantería. Cuestión esta que daría relevancia y explicaría la sala intermedia de la torre y el desnivel de su pavimento respecto al peldaño de la escalera de subida al cuerpo de campanas.(…)»

Més endavant el mateix informe del projecte de restauració de l’església feta amb motiu de la Llum de les Imatges, parla del campanar en aquests termes:

La Torre Campanario, octagonal y exenta que acompaña al conjunto religioso es una pieza digna de mención e interés arquitectónico, pero no tratamos ahora por quedar fuera del ámbito de esta actuación, por ser propiedad municipal y tener el Ayuntamiento un proyecto aprobado para su restauración, redactado por el arquitecto municipal.

Al llarg de la historia es citen més conflictes amb l’església local, que recaptava rendes sobre el cementiri, construït per l’ajuntament.

També s’incorporen testificals a l’encarregat de la brigada d’obres des de fa 44 anys o un electricista que explica que el rector li va dir que havia de demanar les claus a l’ajuntament, així com diversos alcaldes de la localitat que van refermar la propietat municipal del campanar.

És sorprenent també l’afirmació realitzada pel que va ser alcalde entre 2007 i 2015, que assegura que “l’Ajuntament disposava d’un projecte de restauració de la torre, si bé no ha pogut executar-se perquè la immatriculació del Bisbat ha impossibilitat a l’Ajuntament accedir a subvencions per a portar a terme l’obra”. Un antropòleg i investigador de les campanes assegura que es troba “en un estat penós de manteniment” i corrobora “el origen histórico de la titularidad municipal, pues declaró que la Diócesis de Tortosa llegaba hasta Valencia, que en la parte de Castellón las torres eran municipales si bien tradicionalmente se respetaba el uso de la iglesia, como ocurre en la de Alcalá de Xivert, y se obligaba a mantenerla al ayuntamiento y a dar uso a la Iglesia”.

Diversos rectors i capellans defensen la utilitat religiosa del campanar, que disposaven de clau i feien sonar les campanes a petició de l’ajuntament, que mai es va discutir la propietat. L’actual sacerdot, encarregat de l’arxiu declara que “el campanario es de la iglesia desde que se construyó sustituyendo a la antigua iglesia y campanario, que ellos han pagado la iglesia y campanario. Que el título de su propiedad está en el derecho de patronato, en el derecho canónico, que es un privilegio de la Iglesia por el que el municipio está obligado a construir, mantener y dotar las iglesias”.

La pericial ‘jaumina’

Un informe d’un Doctor llicenciat en Geografia i Història explica i documenta que en el transcurs de la reconquesta, l’any 1236, el Rei Jaume I va atorgar a un grup de cristians, per mitjà del seu procurador Fernán Pérez de Pina, carta de població del lloc de Benicarló.

Por tanto, desde el mismo origen del poblamiento cristiano de Benicarló en el año 1236, la iglesia, el horno y la herrería constituyeron un fondo de bienes de la colectividad cuya propiedad quedaba establecida con proyección de futuro -inperpetuum-, siendo de destacar que tanto la propiedad de estas instalaciones, como los terrenos sobre los que se construyeron, eran de propiedad comunal. El templo medieval tenía el campanario adosado. Templo, campanario y solar de soporte eran de propiedad municipal, vecinal, y gestionados por el consell local, como se lee en los documentos de los años 1236 -carta-puebla- y 1392 -autorización del maestre de Montesa.  En el siglo XVIII la iglesia medieval fue derribada y se levantó la actual, en la que templo y la torre-campanario quedaron separados entre sí con una calle por medio, aunque la torre-campanario no quedó totalmente exenta, como está en la actualidad, sino adosada a una manzana de casas con límite en la actual calle Castarnelles y flanqueada por la calle Mayor y el carrer Ample.

Un altre arquitecte veu en canvi la torre-campanar com “un lloc de culte” de forma ininterrompuda excepte en certs moments de la historia.

“La torre campanario de Benicarló es un elemento arquitectónico, además de simbólico, absolutamente asimilado, como conjunto y en su momento adjunta, al templo parroquial de San Bartolomé de Benicarló. Es un elemento visual que marca las horas del día, desde el punto de vista de las creencias, y de rivalidad entre los pueblos vecinos, con los que compiten por su altura, robustez y visibilidad”. També que “Una de las razones de que no esté adosado a la Iglesia pueden ser funcionales para que el campanero no tenga que atravesar la iglesia, y estructural, pues se separan para que tengan autonomía. se advierte una unidad de elementos arquitectónicos y funcional entre ambos edificios”.

La resolució final

Davant de tal allau de proves que confirmen els extrems que requereix l’acció declarativa de domini “procede estimar acordar la cancelación del asiento contradictorio del dominio conforme al art. 38 de la L.H. El Art. 38.2o LH” i sentencia “debo declarar y declaro al Ayuntamiento de Benicarló como legítimo propietario de la torre- campanario de Benicarló, y de la vía pública que separa la torre-campanario de la iglesia de San Bartolomé, y en consecuencia debo condenar y condeno a la parte demandada a estar y pasar por la anterior declaración, y ordenar la cancelación de la inscripción en el Registro de la Propiedad del citado bien a nombre del Obispado de Tortosa, con expresa imposición de costas a la parte demandada”.

L’opinió de Jaime Ramia, president d’ABRIL

La sentència emesa respecte a la propietat del nostre campanar posa de manifest dues actituds ben diferenciades. Per una part, la unió històrica del poble de Benicarló alhora de la construcció, preservació, protecció i recuperació del nostre primitiu patrimoni arquitectònic, com ja va ocórrer fa dècades, amb la Capella del Crist de la Mar i més recentment, amb el Convent de Sant Francesc. Per l’altra, l’existència d’un mandat imperatiu, present de forma majoritària dins del catolicisme contemporani, com ocorre en aquest cas, on el Bisbat de Tortosa ha imposat i imposa certes actituds que van no sols en contra dels principis democràtics i cristians, sinó també contra la concòrdia i entesa d’un poble amb els membres de la seua església. Esperem que el Bisbat entenga que l’interès general ha de prevaldre en aquest cas, sent-ne conscients que la presentació de qualsevol recurs que consideren preceptiu, únicament comportarà un retard en la possibilitat de dur a terme unes actuacions tendents a la millora i restauració del mateix campanar i dels seus elements integrants, el que no sols perjudicarà a tot el poble sinó també als mateixos membres de l’església local, obstruint la participació activa i satisfactòria del poble dins de totes les celebracions populars i religioses, amb el que tot això comportaria. Donem-nos la mà i anem en pau.

Notícies relacionades

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para mejorar su experiencia. Asumiremos que estás de acuerdo con esto, pero puedes optar por no participar si lo deseas. Aceptar Más información

ValenciàEnglishFrançaisDeutschEspañol