Inici Territori culturalBENICARLÓ Ovació a Benicarló per a l’obra documental “El tocadiscos de Joan Fuster”

Ovació a Benicarló per a l’obra documental “El tocadiscos de Joan Fuster”

Una obra perfecta per a incloure en la setmana dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló i per recordar que estem vivint l’Any Fuster. Ovació final amb el públic dempeus. Agraïts es poc.

per Alicia Coscollano Masip

“Amb l’aparició del tocadiscos la música es va democratitzar”

“Un piano és un piano”

 

 

Alícia Coscollano i Masip

 

El Magatzem de la Mar es va reconvertir novament en teatre el passat dissabte 19 per obrir-nos la porta de la casa de Joan Fuster. La representació d’El tocadiscos de Joan Fuster’ esdevé document històric a partir de dos personatges, Alfred Picó en l’acurada pell gestual de l’assagista suecà, i Lara Salvador, que interpreta a una periodista, Teresa Baixauli, amb tots els tics habituals de l’ofici. La cita periodística es converteix, però, en una anàlisis cultural, polític i social entrada la dècada dels 80. Partint de l’objecte imprescindible – un tocadiscos-, per un melòman com Fuster i de temes emblemàtics que van suposar glops d’oxigen si parlem en clau nacional, l’obra ens permet retrobar-nos amb l’assagista de mirada quirúrgica i amb la plenitud de tot el seu art expressiu. Una poderosa energia fusteriana que disecciona la situació política –passada i actual-, i que es capaç de dibuixar paisatges socials amb la clarividència d’un mag una mica decebut.

 

A través del reportatge fictici, s’exposa la funció cabdal que va suposar la denominada Nova Cançó i els seus protagonistes, una funció que impulsava les lletres com una destral cap a l’angunia que suposava la dictadura, tant en l’abstracció de Raimon, com en la irònica serietat d’Ovidi Montllor, com en el metafòric Lluis Llach.

 

Cal remarcar que també es podria assenyalar la presència de dones com Mª del Mar Bonet, entre d’altres. Aquest conjunt de veus- que acceptaven els riscos en cada actuació-, van musicar la foscor i la necessitat de respirar. El públic podia, durant els concerts, alliberar a veu plena la necessitat de llibertats, tant anhelades pel conjunt de la ciutadania, especialment, la de parla catalana.

 

Però hi ha més. La visita periodística a la casa de Fuster, oberta a tertúlies i debats, ens mostra opinions i parers del suecà respecte a situacions diverses, com ara, si prefereix la música en directe o escoltar els concerts en vinil, la seua percepció de les discoteques durant alguna incursió a alguns locals, o sobre aspectes d’alguns compositors que van generar alguns dels aforismes més divertits de Fuster.

 

Tot això entre el licor i el fum del cigarret, temptacions a les quals sucumbeix, finalment, la periodista.

A cent anys del seu naixement, l’obra ens permet un apropament al gran assagista molt didàctica amb clau de comèdia, que delata encara més el conegut humor fusterià. Amb la caracterització de Picó –el clava-, amb les preguntes de la periodista, precises, i amb la veu d’Alabajos, que interpreta temes molt escollits cada vegada que l’agulla del tocadiscos recorre els solcs dels vinils i que ens recorren la pells i l’estomac. La sorpresa final, la pletòrica veu de Salvador, a duet amb Alabajos interpretant “Què volen aquesta gent”, ens deixa el cor de car de gallina. Una obra perfecta per a incloure en la setmana dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló i per recordar que estem vivint l’Any Fuster. Ovació final amb el públic dempeus. Agraïts es poc.

Notícies relacionades

Este sitio web utiliza cookies para mejorar su experiencia. Asumiremos que estás de acuerdo con esto, pero puedes optar por no participar si lo deseas. Aceptar Más información

ValenciàEnglishFrançaisDeutschEspañol