Inici Espai Pandora Opinió : Tothom sap què posa al seu DNI

Opinió : Tothom sap què posa al seu DNI

per Jordi Maura

Joan Esbrí Castell

El meu iaio patern, de 87 anys i operat quatre vegades de càncer de bufeta, es nota coïssor quan es mou, i va a consulta el 4 de gener de 2021. El veu el metge de capçalera i li recepta un antibiòtic. El dia 11, dilluns següent, truca des de les 08:00h fins que li agafen el telèfon -un quart d’hora- i li diuen que ja estan completes les consultes del dia i que haurà de trucar demà. El pacient demana que el visiten per urgències, i llavors li canvien l’antibiòtic.

Dilluns 18 torna a trucar perquè no ha millorat, i li diuen que ja tenen completes les visites fins dimecres 20. Ha de demanar hora per a dos dies després, en contradicció amb el criteri de la setmana anterior. És visitat per urgències telefònicament, i li és substituït l’antibiòtic per un calmant. El pacient, aleshores, demana ser enviat a urologia -no a l’acte, sinó quan li toque-, puix que nota els mateixos símptomes que les altres quatre vegades que l’operaren de la bufeta. Nogensmenys, la doctora d’urgències li diu que es prenga un calmant i romanga al llit, on havia passat la major part de les dues setmanes prèvies.

Vistos els antecedents del pacient, entre les 11:00 i les 12:00 prefereix trucar la nora, ma mare, per a assegurar-se. Pregunta si convindria que un uròleg visités son sogre, donat el seu historial mèdic. La doctora d’urgències, no obstant, l’insta -educadament- a que li parle en castellà, i ma mare respon -també educadament- que a Peníscola té dret a expressar-se en valencià.

Acte seguit, la passa amb una infermera, qui remarca que sap parlar valencià, però com que en la Comunitat Valenciana hi ha dues llengües oficials, vol fer ús de la castellana perquè pot. Ma mare li respon que llavors ho estan fent ambdues perfectament, cadascuna emprant un idioma cooficial -ella no li havia demanat que li parlaren en valencià. No obstant, la infermera replica que la doctora no en sap de valencià, i tracta reiteradament de forçar-la a abandonar l’ús del valencià i a substituir-lo pel castellà, negant de facto el dret a l’ús d’una llengua oficial. Li pregunta més d’una vegada per què no vol parlar en castellà, i afirma que és ma mare la que té un problema i està interessada en fer-se d’entendre. Ma mare palesa que no està fent res estrany a Peníscola, i gustosament faria el canvi de llengua proposat si es trobés a Toledo. Simplement, pregunta si tan difícil d’entendre és que un uròleg hauria de veure el pacient, pels seus antecedents. L’atén novament la doctora, que envia mon iaio a l’hospital de Vinaròs en ambulància, i mentre ma mare encara està dient que pot dur-lo en cotxe, li diu que si tan enfermo está, que se vaya en ambulancia, i penja  de cop.

Al cap de mitja hora truca una administrativa, demanant que el pacient siga transportat en vehicle privat. Ma mare li pregunta el nom de la facultativa que l’havia atés. L’administrativa es nega a donar-li’l. Ma mare manté que això no pot ser cap secret, perquè els metges solen dur el nom a la bata. L’administrativa replica: «ja que vosté ho sap tot, també hauria de saber el nom de la metgessa». Insisteix en saber qui l’ha atés -que és el seu dret- i l’administrativa diu que abans ho ha de consultar amb la coordinadora del centre. Ma mare demana parlar amb la coordinadora, i l’administrativa -que no diu els seus cognoms- afirma que no pot ser perquè està a consulta, de forma que la interessada haurà de trucar després, no se sap quan.

Al meu entendre, es tracta d’un seguit d’actituds inadmissibles en professionals de la Generalitat, primerament envers algú que necessita assistència mèdica, però també  cap a tota la gent d’ací, per l’actitud de subordinació que li és pressuposada i exigida .  No és la primera vegada que passa una cosa semblant, ni res fa pensar que serà l’última. Però allò que cal retenir no és l’anècdota inconnexa -una més- sinó de què és símptoma socialment. I el diagnòstic és fàcil: cal autorització per a parlar valencià.  No demanar-ne, és buscar guerra.

De fet, molts catalanòfons -d’Espanya- no comprenen la reticència d’uns pocs a passar-se al castellà quan s’adrecen al personal de qualsevol establiment o al de les administracions, si aquest és l’únic codi que s’assumeix que ambdós interlocutors coneixen segur. Este raonament no té en comptes, però, que la llengua castellana -ni cap altra-  no és que la sàpiga  tothom en estes contrades per ciència infusa, ni és un software que du incorporat qui naix sota jurisdicció espanyola. Si a dia d’avui el 100% dels valencianoparlants parla espanyol, i de fet ha esdevingut llengua majoritària ací, és perquè l’han apresa; i obligatòriament. Tanmateix, esperar que aquell que no sàpiga català n’aprenga, és pensament impositor i antidemocràtic. Certament, el bilingüisme a les regions espanyoles amb llengua pròpia -no castellana- està concebut només per als qui parlen la llengua vernacla, que l’altra és comuna. S’al·lega el coneixement de l’idioma castellà per part de quasi tota la població com a excusa per a exigir als parlants del català consolidat  de fa uns set segles entre el riu Sénia i el Segura que per sistema renuncien a emprar el d’ells, per si de cas algú no ha vingut amb eixa opció de casa, ni està disposat a incorporar-la. I generalment és el que fan, si volen estalviar-se disgustos. Hi ha molts treballs sobre com s’ha arribat a eixe punt. I també sobre com és de difícil que algú vingut de fora faça seua una eina comunicativa que els oriünds no esperen poder emprar per defecte, i que molts d’ells ja fa decennis van optar per no transmetre a la descendència (amb una taxa de fertilitat de les més baixes del món). Per economia, allà on es puga fer tot amb una llengua, no es tirarà mà d’una altra de redundant.

Per a concloure, considerant tot el coneixement existent sobre substitucions lingüístiques, i que no cal ser endevinari per a saber quina és la seua repercussió, només apuntaré que hi ha qui resa orgullós que es pot ser igual de valencià sense parlar valencià. Nogensmenys, no tinc constància que ningú s’haja preguntat si es pot ser valencià sense parlar castellà. I amb raó.  Al cap i a la fi, tothom sap què posa al seu DNI.

0 Comentari
1

Notícies relacionades

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para mejorar su experiencia. Asumiremos que estás de acuerdo con esto, pero puedes optar por no participar si lo deseas. Aceptar Más información