Sorry we missed you. Director: Ken Loach. Guió: Paul Laverty. Intèrprets: Kris Hitchen, Debbie Honeywood, Rhys Stone, Kattie Proctor, Nikki Marshall

Josep Manuel San Abdón

La pel·lícula comença traçant-nos el perfil del protagonista. Ha desenvolupat múltiples treballs i ara es troba realitzant una entrevista per a assolir una nova feina

Després d’anunciar la seua retirada, Ken Loach ens ha obsequiat amb dues pel·lícules importants, Jo, Daniel Blake i la que ara ens ocupa Sorry we missed you, presentada al darrer festival de Cannes i recentment estrenada en les pantalles dels nostres cines. Amb vuitanta – tres anys complits, el director britànic, amb la complicitat del seu guionista habitual, Paul Laverty, es mostra rebel, capaç de seguir agitant consciències i amb una extraordinària lucidesa per analitzar els conflictes socials en els que ens trobem actualment immersos.

La pel·lícula comença traçant-nos el perfil del protagonista. Ha desenvolupat múltiples treballs i ara es troba realitzant una entrevista per a assolir una nova feina. La persona que li la ofereix és el propietari d’una empresa de missatgeria, i li deixa les coses ben clares des del primer minut, en realitat ell no el contractarà, sinó que li donarà l’oportunitat de col·laborar i li imposarà unes condicions ferotges; control absolut del seu recorregut, vehicle per compte seu, si li’l deixa l’empresa el lloguer és abusiu, 14 hores diàries de feina, i cap dret social.

Per la seua banda la seua dona cuida malalts a domicili. Tenen un fill adolescent que té problemes en l’institut, prefereix anar a pintar grafits abans que assistir a classe, i els seus pares a penes es poden ocupar d’ell perquè estan poques hores a casa i arriben molt cansats. Tenen una filla més petita que observa el que passa i intenta equilibrar la situació.

Aquest és el panorama de la societat actual que ens presenta Ken Loach. El seu retrat de les empreses de la mal anomenada economia col·laborativa és demolidor. Aquests grans monstres de la distribució ens estan conduint a una nova forma d’esclavitud. La jornada laboral de 8 hores que tant va costar d’aconseguir se n’ha anat en orris, i tot i treballar més hores no es pot viure del jornal que es cobra. Aquestes empreses destrueixen l’estructura social, ens fan viure cada vegada més aïllats, amb la qual cosa dificulten les reivindicacions socials i imposen les seues lleis en el mercat acabant amb la petita i mitjana empresa.

La classe mitjana està en vies de desaparició, és impossible aconseguir xicotets somnis, com li passa al protagonista de la pel·lícula. El ritme de vida que porten és incompatible amb la vida de família. La deshumanització és total, els greus problemes o malalties que una persona puga tindre no preocupen ningú. Les paraules del propietari de l’empresa quan el treballador li demana permís per poder anar a parlar amb el director de l’institut del seu fill i li ho nega són ben significatives, – cito de memòria – “A les persones que els portes els paquets, els importa una merda el que a tu et passa, volen que els arriben amb puntualitat i amb un preu barat. El mateix els passa a les empreses que ens contracten i per això som competitius.”

Sorry we missed you és la crònica de la vida d’una família, com tantes d’altres en el món occidental, que malgrat les hores que dediquen a la feina no aconsegueixen  tenir una vida mínimament digna. És el reflex d’un món cap al que ens dirigim inexorablement i que cada vegada afecta més gent. Una pel·lícula necessària.