ROMA. (2018). Direcció i guió: Alfonso Cuarón. Intèrprets: Yalitza Aparicio, Marina de Tavira, Marco Graf, Diego Cortina Autrey, Carlos Peralta i Daniela Demesa. Fotografia: Alfonso Cuarón i Galo Olivares
Josep Manuel San Abdón
El conflicte havia d’arribar, les pel·lícules rodades per a ser exhibides únicament per les grans plataformes televisives no tenien cabuda en els grans festivals de cine. Però, què passa quan una d’aquestes plataformes decideix fitxar un director de prestigi i apostar per un cine de gran qualitat? És el que ha passat amb la darrera pel·lícula del mexicà Alfonso Cuarón, l’excel·lent Roma, produïda per Netflix. El film no va ser acceptat a Cannes i va ser relegat a Venècia. Finalment la seua estrena comercial, abans de passar-la per televisió, s’ha fet en unes poques sales a tot el món. A l’estat espanyol només s’ha projectat als cinemes Verdi de Madrid i Barcelona.
Roma narra els records infantils del seu director i ens transporta al Mèxic dels anys 1970-71. L’acció transcorre a la Colonia Roma, barri de la classe mitjana – alta de la ciutat de Mèxic. La pel·lícula està rodada en un preciós blanc i negre i amb un joc de càmera que va fixant-se en qüestions aparentment sense importància, en rituals quotidians, però que van adquirint una notable intensitat a mesura que avança la història, les criades indígenes netejant les caques del gos o rentant la roba al terrat, les seues converses intranscendents sobre qüestions quotidianes, el cotxe familiar que entra a casa amb dificultat…cada plànol és un univers de perfecció.
D’aquesta manera tant senzilla Alfonso Cuarón s’endinsa, a poc a poc, en assumptes més profunds, al mateix temps que la figura de Cleo, la criada, es va engrandint constituint-se en la base que sustenta la pel·lícula i també la família a qui serveix. El director mexicà ens mostra el seu país on hi ha una societat extremadament jerarquitzada, dividida en classes, on la població indígena viu molt discriminada. Així mateix ens presenta un món terriblement masclista.
Roma és una pel·lícula sobretot d’emocions i sensacions. D’emocions senzilles, però també de sensacions intenses, com el part de Cleo, l’horror de la matança de l’exèrcit i els paramilitars que va tindre lloc el 1971, l’angoixa davant del terratrèmol i sobretot quan les onades estan a punt de tragar-se els nens, rescatats per Cleo, posant en perill la seua vida, ja que no sap nadar.
En el capítol interpretatiu mereix destacar-se l’actuació de Yalitza Aparicio, actriu no professional que fa una gran interpretació en el paper de Cleo, una autèntica heroïna, una dona indígena víctima de les misèries i les injustícies que sofreixen els de la seua classe a Mèxic. Tanmateix ella representa la bondat i la humilitat. Davant del pare absent i la mare desbordada en l’educació dels seus fills, ella representa l’equilibri familiar, protegeix els xiquets i transmet cap a ells la seua maternitat frustrada. Podríem dir que Alfonso Cuaron, amb aquesta pel·lícula, escriu una esplèndida carta d’amor a la dona que el va criar.