Medi Ambient s’endinsa esta setmana en les muntanyes de la Tinença de Benifassà, un històric territori del nord de Castelló que ha conservat el seu estat natural durant segles. Un grup d’apassionats de la botànica ha elaborat una publicació en tres volums que recull tota la riquesa vegetal d’estes terres i la seua varietat paisatgística. Diferents poblets d’origen medieval en perfecte estat de conservació com ara la Pobla de Benifassà, el Boixar, el Coratxà, Fredes o el Ballestar, recorden la història d’estes terres que va travessar Jaume I, fundador del monestir de Santa Maria de Benifassà. El riu Sénia, que marca el límit administratiu entre la Comunitat Valenciana i Catalunya, permet el creixement d’un frondós bosc de ribera.
Enguany, l’abundància de precipitacions ha propiciat la gran proliferació de falagueres, unes plantes molt comunes al nord de la península, però menys freqüents, en tanta quantitat, a les muntanyes mediterrànies. Entre estes els botànics han identificar alguna espècie més rara de falaguera com ara la llengua de cérvol, Phyllitis scolopendrium en nom científic. Encara més estranys de trobar a les nostres terres són els fajos, uns arbres de fulla caduca característics d’Europa central i de la zona cantàbrica, que tenen ací la població més meridional d’Espanya. Una part del territori de la Tinença va ser declarada parc natural per la Generalitat al 2006. Els cims més elevats del paratge, per damunt dels 1.300 metres d’altura, permeten admirar este gran massís calcari que connecta les planes d’interior amb la costa, i que s’anomena la Tinença de Benifassà.