ETS DEL VERB SER
Lucia Llorach
L’aroma que viu entre la meua pupil·la i un trosset del meu pensament,
el recorregut del vimen teixint un cistell,
tot el que recorde quan una papallona es posa sobre les vetes d’una porta,
el buit més gran ple de sentiments.
Una fulla seca divagant entre fulls de paper,
la mirada furtiva que em despulla en un batec,
tots els significats de la paraula mai,
el que passa durant un vol d’ocells.
El record secret d’un dia de pluja,
la discòrdia entre el temps que passa i el que queda,
un vaivé de paraules rítmiques engrunsades en un triangle,
el desig del moment que ja no aplega.
La petita possibilitat de que tot siga,
allò subtil que em trasbalsa i em transporta,
l’impacte d’una ploma blanca contra el sostre,
la meua sort i l’aire comprimit que respira.
Ja som figurants d’allò nostre.
