Inici Territori cultural ENTREVISTA A TOMÀS MARTÍNEZ ROMERO

ENTREVISTA A TOMÀS MARTÍNEZ ROMERO

per Redacció

Tomàs Martínez Romero, és Catedràtic de la Universitat Jaume I, i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. La seua recerca s’ha centrat sobretot en la literatura medieval i moderna, especialitat en la que té nombroses publicacions. Així mateix ha dedicat més d’una dotzena d’articles a Sant Vicent Ferrer, a més d’editar i estudiar els seus sermons. Fa uns mesos va publicar La predicació de sant Vicent Ferrer per les comarques de Castelló, llibre editat conjuntament per la Universitat Jaume I i la Diputació de Castelló, on parla dels itineraris que va fer per les nostres comarques el sant valencià, entre maig i juny els anys 1410 i 1413, i on reprodueix, a més, nou dels sermons que va fer. Sobre aquest llibre hem mantingut amb el professor Martínez Romero la següent conversa.

Per començar convindria destacar la importància de Sant Vicent Ferrer, que potser, juntament amb la família Borja, és el valencià més universal.

Jo crec que sí. El problema és que circula més en l’imaginari col·lectiu per llegendes, per miracles, que no per les fonts i certeses de la seua vida. És el mateix que passa amb els Borja, tenen una història oculta, negra, i per l’altra banda tenen la història real de la família, i de vegades es conjuminen malament les dues coses, però fem el que podem i esperem que a poc a poc tant la figura de Sant Vicent Ferrer, com les figures de la família Borja vagen fent el camí que els pertoca, que tinguem una visió correcta d’aquests personatges.

En el llibre es reprodueixen nou sermons que va fer entre maig i juny de 1413 en vuit poblacions de Castelló, concretament Nules, Borriana, Vila-real, Onda, Atzeneta, Albocàsser, Sant Mateu i Benicarló. Com va ser que va triar aquesta zona i aquests pobles?

El 1412 acaba el Compromís de Casp i baixa cap a València on predica durant la quaresma de 1413, i després se’n va cap a Barcelona, i és d’aquest itinerari de maig i juny de 1413 que es conserven els sermons predicats en aquestes poblacions de les comarques de Castelló. Aquests sermons es conserven en llatí en un manuscrit de la Biblioteca de Catalunya. El que he fet és una edició en llatí i després una traducció al català modern per a que tot el món puga saber i puga gaudir de la predicació de Sant Vicent Ferrer, ja siga en llatí o en català.

Sant Vicent predicava en valencià però els seus sermons es conserven en llatí. A què es déu aquest fet?

Perquè era la llengua culta. Ell coneixia, a nivell d’ús, el català, l’aragonès, el castellà, el francès i l’occità, i més o menys l’italià, perquè va passar 4 o 5 anys a Avinyó, allí hi havia la cort papal, hi havia gent de tot arreu i es troba en territori de llengua occitana. El llatí era la llengua franca, igual que avui és l’anglès. Pensem, a més a més, que la gent que sabia llegir, que era molt poca, sabia llegir en llatí, perquè la seua formació era en llatí, per tant no tenien cap problema per a llegir els sermons, i per a aquells predicadors que no tenien la capacitat retòrica de Sant Vicent els sermons en llatí els permetia agafar-los com a exemple o com a model per a fer els seus propis sermons. Aquest és el gran secret dels sermonaris en llatí, que són sermonaris traduïts des de la llengua original al llatí, per tal que arriben a una gran quantitat de gent.

Quina és la temàtica principal dels sermons?

Hi ha tres o quatre temes que apareixen de manera insistent. El primer és la vinguda de l’Anticrist. Estan convençuts que hi ha que reconvertir-se per a ser un bon cristià, perquè la fi del temps ve i hi haurà una espècie de reconversió total de la humanitat i aleshores el que ell predica és que la gent es convertisca perquè així podrà gaudir de la glòria, d’altrament si no arriba a convertir-se anirà a l’infern.

Després hi ha una sèrie d’arguments que complementen aquest primer, on es critica aquelles actituds o aquelles circumstàncies que ell veu que són pecat, que són negatives per a que la gent puga arribar a la glòria celestial i per un altre costat dóna guies, normes de conducta adequades per al cristià. La gent tenia terror, tenia pànic a  allò que deia Sant Vicent Ferrer, perquè ho veia molt a prop. El mateix Sant Vicent Ferrer en 1350, quan segurament naix, és un any que ve després del 48 i el 49, que són anys d’una pesta enorme, on mort una gran quantitat de gent. Els historiadors parlen d’un terç de la població europea morta. Per tant, l’auditori de Sant Vicent Ferrer l’escoltava amb por, però per un altre costat hi ha la part positiva, els dóna normes de conducta mitjançant les quals poden arribar a ser bons cristians, i per tant a no témer el possible més enllà.

Perquè en aquell temps es pensava que estava molt prop la fi del món.

Això va ser una qüestió molt recurrent sobretot a partir de l’any mil. En aquest any va sorgir una espècie d’histèria col·lectiva perquè es pensava que s’acabaria el món. Després van anar apareixent personatges que pregonaven que en tal any vindria la fi del món. No és, per tant, una qüestió extraordinària, hi havia alguns autors que el que feien era elucubrar sobre la possibilitat de la fi del món i la dataven per alguna circumstància o en algun any.

Joan Francesc Mira, en el pròleg, parla d’ell com del primer gran comunicador de masses. Com aconseguia aquella expectació amb que se l’esperava a tot arreu?

El gran secret de Vicent Ferrer i la seua predicació és la posada en escena, l’execució del sermó, perquè és allò que més domina, és a dir, ens podem imaginar Sant Vicent Ferrer recreant diàlegs. Per exemple, en el sermó que predica a Benicarló, hi ha un moment en què narra la història atribuïda a Sant Agustí que és aquella tant famosa en què va passejant per la platja i veu un xiquet que intenta posar l’aigua de la mar dins del pouet que està fent, i Sant Agustí li diu: “tu no saps que tota l’aigua de la mar no cap dins del pouet que estàs fent?” i ell li contesta: “El mateix que tu estàs pensant sobre la Trinitat, no podràs racionalment arribar a entendre-la si no tens la fe” I aleshores ens podem imaginar el diàleg entre Sant Agustí i el xiquet amb Sant Vicent Ferrer fent diverses veus, diversos moviments en escena, interpel·lant el seu auditori: “vosaltres, què penseu d’això?” Té tot un ventall de possibilitats en l’execució del sermó per atraure la gent, la majoria analfabeta, fent altres coses que no només la pura elucubració teològica. Fixem-nos que fins i tot l’entrada de Sant Vicent Ferrer en un poble era una espècie d’escena, perquè copiava l’entrada dels reis a les poblacions, anaven a rebre’l a fora, el portaven a dins, hi havia un passeig per la ciutat, després anaven al lloc on s’havien d’hostatjar, després venia la missa, després el sermó, a continuació es feia una processó de flagel·lants, de gent que es flagel·lava darrere demanant misericòrdia. Això és tot un seguit de mostres de teatralitat.

En alguns dels seus sermons justifica per què va donar suport en l’anomenat Compromís de Casp, a Ferran d’Antequera a la corona catalanoaragonesa, un infant criat en terres castellanes, cosa que molta gent no entenia. Podríem dir que els sermons, a banda de difondre la religió cristiana, servien també per a defensar interessos polítics concrets?

Clar. Pensem que els sermons eren un lloc privilegiat per convèncer la gent. Fa això amb el Compromís de Casp amb l’elecció de Ferran d’Antequera, també ho fa amb el Cisma d’Occident, hi ha diversos arguments que no són específicament religiosos sinó que tenen a veure amb la política del moment. Quan mort Martí l’Humà, no té una descendència legítima directa, aleshores hi ha set possibles personatges que poden accedir al tro per qüestions de família. Ferran d’Antequera era net del Cerimoniós, sí que tenia una sèrie de drets, el problema és que no li venien per la branca paterna, la descendència havia de ser masculina per arribar a la corona. Ferran d’Antequera era fill d’una filla de Pere el Cerimoniós i per tant els drets per via paterna no els tenia, la via paterna era castellana.

I a més sembla que Benet XIII, el Papa Luna, també va tindre alguna cosa a veure.

Sí, al darrere hi havia tota una planificació, interessava votar Ferran d’Antequera perquè era el candidat amb més possibilitats de tots que donava suport al Papa d’Avinyó. Aquest feia tot el possible per intentar que la corona catalana anés a mans d’una persona de confiança que li donaria suport en contra del Papa de Roma, i aleshores va fer tot el possible per a que anés en aquesta direcció. Va passar que tres compromissaris castellans, tres aragonesos i tres catalans es reuneixen a Casp, i hi ha un fet curiós, perquè dels nou, cinc són eclesiàstics, per tant ja se sabia abans d’entrar, pràcticament, que la votació aniria en el sentit que voldria Benet XIII, perquè tenia cinc dels seus allà dins. Després Vicent Ferrer, que va ser un dels nou compromissaris, va haver de fer pedagogia d’això. Quan acaba el Compromís de Casp, immediatament després. comença a predicar per tot arreu, argumentant a favor de l’elecció de Ferran d’Antequera. En contra d’aquells que deien que els drets li venien de la part materna i no de la paterna, ell posa l’exemple de la Mare de Déu, a Jesús la legitimació li venia de part de la mare, de part de dona, i no de part d’home, Sant Josep no va fer res, li venia de part de Maria. Aquest és l’argument religiós que utilitza en contra de l’argument polític que era raonable, no tenia cap sentit que Ferran d’Antequera que era fill d’una filla tingués possibilitats d’accedir a la corona catalano – aragonesa.

No hi ha poble valencià que no tinga una ermita, un retaule o una capelleta dedicada al sant. Per què creu que ha tingut tanta importància en la devoció popular?

És una mica complex. Vicent Ferrer tenia una espècie de projecció de santedat. Els documents dels segle XV parlen d’ell en termes de sant pràcticament, ja es va construint aquesta santedat en vida. Després ve la canonització en 1455 i això promou una quantitat enorme de papers, de llibres, de vides…que fa augmentar aquesta imatge de Vicent Ferrer sant. Totes aquestes biografies s’encarreguen de mostrar la vida de Sant Vicent Ferrer, però sobretot els seus miracles, els miracles en vida, i els miracles després de mort. Hi ha una tradició enorme de vides de Sant Vicent Ferrer. En el mateix segle XV hi ha algunes vides de Sant Vicent Ferrer, una d’elles en valencià. Aquesta visió s’enriqueix i se retroalimenta.

Per un altre costat és el primer sant dominic valencià, això es valora molt, fins a l’extrem de fer-lo referència de la santedat valenciana, per això és normal que es produïsca aquest esclat d’ermites i ermitetes, perquè és una representació de la predicació de masses d’un dominic valencià, que va ser el primer que va ser sant. L’altre dia estava rellegint un llibre de Sempere de 1912, en el que hi ha censats, segons aquest senyor,  més de sis-cents miracles, la major part d’ells fets a poblacions i ciutats valencianes, això fa que cada poble o ciutat faça seu algun miracle.

Josep Manuel San Abdón

Notícies relacionades

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para mejorar su experiencia. Asumiremos que estás de acuerdo con esto, pero puedes optar por no participar si lo deseas. Aceptar Más información

ValenciàEnglishFrançaisDeutschEspañol