Inici Territori culturalELS PORTS ENTREVISTA A JORDI MARÍN I MONFORT

ENTREVISTA A JORDI MARÍN I MONFORT

per Redacció

Jordi Marín i Monfort (Ares del Maestrat, 1974) és professor de Física i Química a l’IES Vilafranca. És membre del Centre d’Estudis dels Ports, de la Coordinadora d’Entitats del Maestrat i del grup coordinador del Fòrum de la Nova Ruralitat. Recentment ha publicat el llibre Educar per al col·lapse (Onada edicions) en què ens planteja que el segle XXI estarà marcat per la suma de diverses crisis: climàtica, energètica, digital, social, de pèrdua de biodiversitat…La conjunció de totes aquestes crisis pot donar lloc a un col·lapse de la nostra civilització. Amb aquest llibre reflexiona sobre l’actitud amb què l’àmbit educatiu hauria d’afrontar aquest escenari. Nosaltres hem mantingut aquesta entrevista per correu electrònic amb l’autor per tractar algunes de les qüestions que s’aborden en el llibre.

  • El títol pot ser enganyós perquè sembla adreçat només a professors, però jo crec que pot resultar d’interès per a qualsevol tipus lector.
  • Sí, tot i que ho puga parèixer, no és un llibre adreçat exclusivament a docents. De fet, vaig triar el verb educar perquè interpel·la tothom: docents, famílies… i qualsevol persona que estiga interessada en els reptes que hem d’afrontar com a societat. Des de l’escola sovint diem que és tota la societat que educa. És allò de “cal tota una tribu per educar un xiquet”, doncs és a tota la tribu que va dirigit el llibre.
  • El futur del segle XXI sembla que estarà marcat per diferents crisis: climàtica, energètica, digital, social…que ens por portar al col·lapse com a civilització. En el llibre reflexiones sobre tots aquests temes però no vols ser sensacionalista, catastrofista ni apocalíptic.
  • Més que de futur parlaria de present. Encara parlem del segle XXI com si fórem al segle XX, com si es tractara d’una cosa que està per venir. Som a la tercera dècada d’aquest segle i el futur no és que estiga per venir, és que se’ns tira a sobre. Moltes d’aquestes crisis fa temps que ens afecten, la climàtica sense anar més lluny, però potser és ara que comencem a ser-ne més conscients per la velocitat que està agafant tot. La qüestió del col·lapse cal entendre-la com una degradació contínua d’una societat, no és un fet d’avui per demà. El fet d’estar immersos en la societat de la immediatesa fa que ens resulte més difícil percebre els processos que es produeixen a llarg termini, però no per això deixen de produir-se. Ser-ne conscient reconec que pot resultar impactant, però en cap cas la meua intenció és fer sensacionalisme, sinó senzillament posar-ho damunt la taula i parlar-ne.
  • Quan es parla de creixement sostenible, una expressió que escoltem sovint en boca de polítics que volen aparentar preocupació mediambiental, estem davant d’una contradicitio in terminis, com deien els clàssics, o ens fem trampes al solitari, com a tu t’agrada dir, perquè el creixement sostenible no és possible.
  • Quan es parla de creixement es fa en termes econòmics. Es considera que una economia va bé si el seu PIB creix de l’ordre del 2,5% anual aproximadament. Això vol dir que cada 30 anys aquest es duplicaria, en gairebé 60 anys es quadruplicaria… i això no pot ser. No s’explica que l’economia creix gràcies a la disponibilitat d’energia i de recursos materials, de la mateixa manera que no s’explica que aquesta disponibilitat no pot créixer al mateix ritme. Té límits. La disponibilitat d’energia no pot créixer indefinidament ni tampoc la disponibilitat de recursos minerals. De fet els estem esgotant, així que el discurs del creixement és qualsevol cosa menys sostenible, de fet és del tot insostenible. Defensar el contrari és enganyar la població.
  • Un problema al que s’haurà de fer front en el futur és el de la crisi energètica. Ara es parla molt de la transició energètica o ecològica. Es té previst fer un enorme desplegament de grans parcs eòlics i plantes fotovoltaiques per part de les grans companyies energètiques. Això no només no soluciona el problema energètic sinó que a més suposa una nova empremta ecològica. Què ens pots dir al respecte?
  • Que hem de fer una transició és indiscutible perquè la crisi energètica ja la tenim al damunt. Ara bé, pretendre que les energies renovables ens salvaran la papereta no és de rebut perquè no podem electrificar tota l’energia que avui consumim provinent dels combustibles fòssils o l’urani. La transició passa per reduir dràsticament la nostra demanda d’energia i d’això no se’n vol sentir a parlar. D’altra banda, es passa per alt l’alta dependència d’aquestes energies renovables de materials escassos. Potser són viables a curt termini i per a certs llocs o situacions, però no són cap solució a mitjà o llarg termini. Hem d’entendre que el nostre model de societat és inviable i en comptes d’encomanar-nos a miracles que molt probablement no succeiran, hauríem de començar a pensar i planificar com dissenyem una nova societat on haurem de decréixer forçosament.

A banda de tot això i tenint en compte que estem en una situació d’emergència climàtica, el primer que s’hauria de fer és nacionalitzar tot el sector elèctric. No és cap bestiesa, Alemanya està preveient d’expropiar energètiques. El que no és acceptable és que s’estiga legislant per a aquestes companyies, se les estiga subvencionant i, a sobre, se’ls permeta especular amb un bé de primera necessitat com és l’energia. I és en el marc d’aquesta especulació que entren els macroprojectes a les zones més despoblades aprofitant la poca resistència i els preus barats del sòl, malgrat que després s’haja de transportar l’energia lluny. Si estem en situació d’emergència, com ens podem permetre construir lluny i tenir pèrdues d’energia en el seu transport? Produir allà on es consumeix hauria de ser una prioritat ineludible.

  • Un altre dels problemes del que ens alertes en el llibre és la crisi digital. La creixent digitalització implica un augment de consum energètic, de manera que podem arribar a una apagada digital, i aquesta tecnologia quedarà només a l’abast dels que la puguen pagar.
  • La digitalització és un dels sectors que més fortament depèn d’un subministrament continuat d’energia i de recursos minerals crítics, fiar-ho tot a un futur altament digitalitzat ho veig gairebé una irresponsabilitat. L’apagada digital és un escenari que no veig a curt termini, ara bé, un encariment de la tecnologia i, amb ell, una privació de l’accés als continguts digitals crec que està més a prop que no sospitem. Això implicarà una escletxa digital molt més accentuada de la que estem veient ara. Si posem la vista més enllà, un horitzó sense Internet no és gens descartable. La meua recomanació a l’alumnat és que imprimisquen tot allò que vulguen conservar.
  • Totes aquestes crisis lògicament ens portaran a una crisi social.
  • Sense cap dubte. De fet ja ho hem vist aquest hivern a països com Sri Lanka, Laos, Iran o l’Argentina, i això no ha fet més que començar. El més visible ara mateix és l’encariment del gas o dels combustibles dependents del petroli i les seues repercussions en les tarifes elèctriques, però el problema veritablement greu és l’alimentació. Hi ha un risc altíssim de manca d’aliments en un futur més que proper a escala mundial. A l’Argentina han tingut dificultats per poder fer la collita per la manca de diésel, l’Índia a suspés les exportacions de cereals, Ucraïna ja sabem com està, a França estan molt preocupats per la nefasta collita d’enguany… A més hi ha escassetat de fertilitzants arreu del planeta, la qual cosa comportarà problemes extremadament greus de cara a la collita de 2023. Els conflictes que això generarà estan a la cantonada, i una cosa és no tenir accés a Netflix i l’altra és el pa.
  • Parlem d’educació. Et mostres molt crític amb el nou currículum educatiu, ja que s’ha dissenyat per a que la població s’adapte al model socioeconòmic i no perquè es puga canviar. De fet dius que la presència de les empreses de l’IBEX en el món de l’educació cada vegada és més gran.
  • Fins ara s’havia dissimulat, però a hores d’ara no se n’amaguen, al contrari, es presenten com a garants de l’educació. Fins fa poc els referents en matèria educativa eren els instituts de ciències de l’educació de les universitats, ara és l’OCDE, una organització del comerç, i les empreses de l’ÍBEX. Són perfectament coneixedors del poder transformador de l’educació i han decidir torpedinar la línia de flotació d’una eventual transformació que puga tirar per terra els seus interessos. L’objectiu que tenen és clar: inculcar els valors neoliberals des de ben jovenets. Volen neutralitzar qualsevol revolta futura des de l’arrel. Com a docents només ens queda una opció, desobeir totes aquestes indicacions.
  • Per a què l’alumne siga competent climàticament ha de tenir adquirida una base científica sòlida, però que amb l’esborrany d’ensenyances mínimes publicat no sembla que la cosa vaja per ací.
  • És evident, no es pot ser competent en res sense uns coneixements previs. A nivell climàtic, el que més em preocupa dels nous currículums, lleis i decrets és l’exaltació que es fa dels objectius de desenvolupament sostenible i de tota la ideologia neoliberal. En cap moment es qüestiona el que comentava abans: la necessitat de decréixer. Són normatives que adoctrinen en el neoliberalisme.
  • Un ensenyament científic que ha d’anar acompanyat d’una ètica.
  • Per descomptat. Com qualsevol ensenyament. El respecte als drets humans ha de ser la base del desenvolupament de qualsevol activitat i no sempre ha estat així. D’exemples en què la ciència s’ha posat del costat de certs interessos que van en contra de la humanitat en tenim uns quants.
  • La memòria i la classe magistral estan molt desacreditades pels actuals gurus de l’educació, teoria que tu no comparteixes en absolut. Per què?
  • Hi ha un atac als continguts. Se’ls ha demonitzat amb l’argument ridícul que l’escola actual està basada en la memorística. I això és fals. Es confon intencionadament l’opinió pública quan es diu que a l’escola es fan memoritzar continguts. No és cert. Sóc un ferm defensor de la memòria, no de la memorització, són coses ben diferents. Podem construir coneixement i ser competents en quelcom a partir d’allò que sabem perquè ens permet fer interrelacions. La memòria és molt més que recordar. Quan es menystenen els continguts es menysté la capacitat de ser competent, de ser crític, de ser reflexiu…
  • Una de les qüestions que planteges és la creació d’una bona biblioteca personal, a banda de les públiques, clar. Sembla que no ens hem parat a pensar què passarà si un dia la Viquipèdia o Google desapareixen.
  • Així és. Han arribat de forma tan aclaparadora que hem oblidat molt ràpid com era la vida abans de Google. Fins al punt de dipositar al núvol tot el nostre bagatge intel·lectual. Quants documents tenim penjats al núvol? Quantes fotos, vídeos…? Quant de coneixement hem posat en mans d’una màquina -un servidor- situada a milers de quilòmetres? Ja he fet referència abans a la possibilitat que això esdevingue insostenible. Què farem quan això arribe? No podem deixar al núvol tot el coneixement perquè correm un risc doble. D’una banda pot passar, com ja passa en alguns països, que s’aplique una censura institucional cap a certs continguts, i d’altra banda tot està supeditat, com he dit repetidament, a la disponibilitat d’energia i recursos minerals. No podem deixar el futur del coneixement humà en aquesta situació. Podem utilitzar-lo perquè ens és útil de moment, però pensem en deixar els nostres fills un raconet amb llibres per si de cas.

Josep Manuel San Abdón

Notícies relacionades

Este sitio web utiliza cookies para mejorar su experiencia. Asumiremos que estás de acuerdo con esto, pero puedes optar por no participar si lo deseas. Aceptar Más información

ValenciàEnglishFrançaisDeutschEspañol