Les seues accions no pretenen agradar, ni captivar, simplement, són un revulsiu lluny dels marcs habituals de la crítica que es pretén , i se sent, artística

Alícia Coscollano

A la premsa dels anys ‘80 Clive Blooth va aparéixer en diferents ocasions com un element que feia del performance individual un estil de vida. A la premsa dels 2002 el van denominar el “Sócrates anglés” i continuava prenent els carrers -amb una expressió artística molt personal revisada com “art social” -, el seu escenari. A fet crítica de quasi tot i com ha volgut. A les diferents imatges que recopila la seua exposició al claustre del Mucbe, es pot veure gent que se’l mira amb suspicàcia, persones que riuen, o d’altres que no hi fan massa cas. Però, si converses amb ell, una cosa et queda clara, li dona igual. Les seues accions no pretenen agradar, ni captivar, simplement, són un revulsiu lluny dels marcs habituals de la crítica que es pretén , i se sent, artística.

La seua arribada a Barcelon l’any 1977 coincidia amb un moviment general que sacsejava les acaballes del franquisme en mig d’una societat encara timorata. De Barcelona a l’Hospitalet, s’ha recorregut gran part de l’entorn urbanita. La crítica ha estat cap el soroll, cap el turisme massiu o cap l’ús indiscriminat del mòbil, amb un nadó de goma que mostra les parpelles engantxades en cel·lo en una constant mirada hipnotitzada davant un dispositiu, estil “La taronja mecànica”.

Tot i això, en els últims temps s’ha centrat en el turisme massiu que invaeix Barcelona, o en el que suposa per a una persona gran passejar per la ciutat  – camina pel carril bici amb un bastó que incorpora una roda, reflectants com si es tractés d’una bicicleta-, aturant-se, tambe, davant els semàfors en roig. El seu objectiu, apunta, és generar un diàleg, encara que siga silencións, amb el públic que l’observa, i, una vegada passada la pandèmia, ha tornat als carrers. Coincidim en algunes coses essencials, com ara què, l’esser humà s’ha tornat a comprotar com abans, és a dir, que hem aprés ben poc.