Inici Activisme El Gòtic acull la projecció de la pel·lícula ‘Volar’, la veu de les víctimes de violència masclista

El Gòtic acull la projecció de la pel·lícula ‘Volar’, la veu de les víctimes de violència masclista

per Alicia Coscollano Masip

El pròxim dissabte 30 de novembre, a les 17:30, l’Edifici Gòtic de Benicarló acollirà la projecció de la pel·lícula ‘Volar’, dirigida per Bertha Gaztelumendi Irún (1962), i impulsada per Emakunde – Institut de la Dona de l’País Basc

 

 

La proposta, que organitza Fem Blo Feminsta, està vinculada a la commemoració del 25N, Dia Internacional Contra la Violència Masclista, i amb el passi de la pel·lícula es pretén donar visibilitat a un mapa complex i amb moltes geografies

Quan a la pel·lícula, Volar va ser presentada en 2017 al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, dins de la secció Altres Activitats. Al març de 2019 es va emportar el premi a el millor documental estranger al festival de cinema de Copenhaguen. També ha participat en diferents festivals internacionals: Grècia, Colòmbia, Uruguai, Zimbawe, Mèxic, Irlanda de Nord, Itàlia i al maig va ser seleccionada per participar a Berlín en el festival Mov(i)e Activism.

Volar és una pel·lícula en la qual nou dones amb un passat de violència de gènere ens relaten en primera persona les seues experiències i el seu recorregut vital.

La pel·lícula sorgeix a iniciativa de les nou protagonistes i és el fruit del seu compromès i valent treball contra la violència masclista amb l’objectiu que els seus testimonis puguen esbudellar què hi ha darrere de aquests comportaments violents: com afecten les dones i el seu entorn i quines conseqüències es deriven d’aquestes situacions.

Aquestes nou dones comparteixen un cap de setmana al camp lluny de la seva vida quotidiana i aquesta estada en l’entorn rural els dóna l’oportunitat de conversar assossegadament sobre aquells aspectes de les seves vides que han estat condicionats per la violència patida.

 

En tots els casos, les protagonistes de la pel·lícula afirmen, amb la seguretat de qui l’ha viscut, que la societat no sap, ni s’imagina, què és patir maltractament i, precisament per això, ho volen explicar.

Deixant de banda la por i el pudor, ens van explicant totes les fases per les quals han travessat: la negació inicial, el desconcert, la por, la presa de consciència, la sol·licitud d’ajuda, la denúncia, les amenaces…

I ens mostra, així mateix, la diversitat de les dones que pateixen violència. Així, les protagonistes són una arquitecta, una professora d’universitat, una empleada de neteja, una secretària, una professora de castellà, una historiadora, una cuidadora de gent gran, una estudiant i una dona que realitza tasques de voluntariat.

Són dones de diferents edats i professions, però es reconeixen unes i altres sense necessitat de les paraules. I si bé han estat víctimes de la violència masclista, ara són supervivents i posen a disposició d’altres dones i de la societat el seu recorregut vital. Es pretén també amb això fer un reconeixement a les dones que han sobreviscut a la violència i a totes les que es s’estan enfrontant a la mateixa sense ser sempre degudament compreses. Cadascuna ha viscut la seva particular travessia, però són lluitadores i volen fer arribar un missatge d’esperança.

 

Bertha Gaztelumendi

Bertha Gaztelumendi

 

Llicenciada en Ciències de la Comunicació per la Universitat del País Basc i Màster en Estudis de Pau i Resolució de Conflictes per la Universitat de Bradford (Regne Unit).

Durant més de 25 anys ha treballat en diferents mitjans de comunicació al País Basc, principalment a la TV pública basca, ETB. Va ser corresponsal d’EITB a Amèrica Llatina durant sis anys (2003-2010). És membre de Argituz, Associació pro Drets Humans des de la seva fundació i és investigadora a la Càtedra de Drets Humans i Poders Públics de la Universitat del País Basc.

A més de Volar, ha dirigit altres documentals: Papallones en el ferro de 2012 que donava veu a dones víctimes de diferents tipus de violència i la seva superació, i que reivindica el paper de la dona en la resolució de conflictes i en la creació de nous models de societat. Nigar Franko egingo zuen aitak (Quant hauria plorat el meu pare) de 2014 on aborda la Guerra Civil i les seves conseqüències a través de narracions en primera persona de veïns de la localitat guipuscoana de Amasa-Villabona  que van viure el conflicte. I en 2015 va codirigir amb Núria Casal Les bones companyies, un repàs a les lluites feministes a Errenteria des de 1975 en un moment en que a l’estat hi havia més de 350 dones empresonades per adulteri, avortament i prostitució. Va rebre per aquest curt documental el premi a el “Millor curt documental” de l’XX Festival de Curts d’Errenteria en 2015.

Notícies relacionades

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para mejorar su experiencia. Asumiremos que estás de acuerdo con esto, pero puedes optar por no participar si lo deseas. Aceptar Más información

ValenciàEnglishFrançaisDeutschEspañol