Inici Parole, Parole Deshumanitzar en prime time: l’amargor de la nova normalitat

Deshumanitzar en prime time: l’amargor de la nova normalitat

per Alicia Coscollano Masip

La nova normalitat no implica reviure malalties cròniques del segle XX

 

 l’intent de cosificar i desnaturalitzar al “diferent” és el primer pas per dotar-lo d’una pàtina  de deshumanització que es precisa per tal que circumstàncies –especialment el fet que s’ofeguen a la fossa comuna de la Mediterrània, o que puguen estar tancats i aïllats en centres-, no plantege massa qüestions morals

alícia coscollano i masip

 

Recordo la impressió que em va provocar la pel·lícula “L’ou de la serp” , d’Ingmar Bergman, que narra com a l’Alemanya dels primers anys vint del segle passat ja es podia preveure quina espècie de serp, de crisi social i política, s’estava gestant. També recordo vivament el pertorbador llibre “Les Benvelliantes”, de Jonathan Littell, guanyador del Premi Goncourt, el qual, en algun moment, vaig tenir que deixar descansar uns moments degut a la seua duresa, quelcom que m’ha passat molt poques vegades.

Per intentar, però, contextualitzar un cataclisme humà, sempre es deu acudir a l’anàlisi del caldo de cultiu que el genera. I, per tal de poder dibuixar un plànol certer -i absolutament demolidor-, sempre torno al documental “Shoah”, la magistral narració del creador Claude Lanzmann estrenat l’any 1985. Pocs treballs tant commovedors, descarnats i fidedignes en la seua investigació com aquesta realització de Lanzmann, perquè furga en els motius previs que van generar el desgavell de la “catàstrofe” humanitària generada pels nazis.

De l’ l’impressionant documental s’extrauen les principals raons que van provocar què, poc a poc, els jueus foren tancats en ghettos, traslladats a camps d’extermini i, finalment, gasejats.

L’atrocitat més execrable del segle XX es produïa mentre la resta de països miraven de reüll cap un altre costat o repudiaven els seus fills republicans per ser això, republicans.

Les raons que es desprenien d’aquest odi havien estat convenientment alimentades durant els anys previs, i eren tant primàries com l’esser humà en el seu primer estadi evolutiu: l’economia –vista com un referent metafòric-, i la religió. El magma que envoltava la propaganda conta els jueus és el mateix que actualment regurgita en la gola de l’ultradreta. Cal apuntar que l’intent de cosificar i desnaturalitzar al “diferent” és el primer pas per dotar-lo d’una pàtina  de deshumanització que es precisa per tal que circumstàncies –especialment el fet que s’ofeguen a la fossa comuna de la Mediterrània, o que puga estar tancat i aïllat en centres-, no plantege massa qüestions morals. Al documental de Lanzmann, els nazis sempre es referien als jueus en ser transportats com el “cargament”. Eren, per tant, objectes, no tenien ànima ni sentiments, eliminar-los no ocasionava conflictes humans, i, si els ocasionava, s’adoctrinava convenientment sobre el predomini d’una raça per sobre l’altra, jueus, homosexuals, gitanos i republicans eren una errada que calia corregir, esborrant-la. Aquesta “tasca” alliçonadora va estar en marxa abans i durant el Tercer Reich. I, ja arribem al moll de la qüestió, va requerir de tot un mecanisme propagandístic que van deixar en mans de Joseph Goebbles. Sense la propaganda sistemàtica i el control dels mitjans no s’explica el creixement exponencial del nazisme al llarg dels anys 30.

 

Per això a part de la ciutadania ens espanta que els mitjans de comunicació comencen a classificar els focus actius vinculats a la pandèmia de la COVID-19 en “70 persones” i “9 immigrants” a una zona concreta de l’estat. Perquè cosificar és el primer pas en l’imaginari col·lectiu per tal que puga incardinar-se socialment l’acceptació, o assimilació, sobre que “el diferent” no té els mateixos drets que nosaltres, eurocèntrics, que són “diferents” socialment, cel·lular i anímica, i que, per tant, no poden optar a una societat i unes lleis entre iguals. A la retina queden imatges com les d’aquesta setmana, immigrants protegits per la policia per ser traslladats a un altre espai de confinament davant una pressió veïnal totalment desaforada. Les dones, malauradament, tenim llarga experiència en la cosificació, una opció perniciosa i criminal que sempre acaba en un tipus de domini d’uns cap a les altres, i malauradament, en un fotograma interminable d’assassinats.

Actualment i- si no es reverteix l’ou de la serp-, es marca la mateixa tendència en alguns dels mitjans més potents, potents per abast, no per qualitat. Cal ser molt conscients del paper que desenvolupen els mitjans de comunicació i la seua influència en la creació d’opinió. La línia editorial de cada mitjà imposa un criteri, però hi ha punts de inflexió que ens deuen fer reflexionar seriosament.

No es deu creuar la ratlla de la indecència informativa. En aquest punt, i just en la informació apareguda en un dels mitjans de masses –privat-, amb els que compta l’estat, podem pensar que no es tracta de l’errada d’un becari, sinó que és una informació prèviament aprovada.

Com diu Jeremy Dronfield, “cal recordar que els nazis en les primeres etapes, es van dedicar a la deshumanització de jueus, homosexuals, gitanos i discapacitats. El clima polític que vivim actualment a tot el món està marcat per l’ascens de l’extrema dreta, l’antisemitisme, l’islamofòbia i l’hostilitat cap els refugiats. Estem en una situació en la qual l’Holocaust podria tornar a passar”. “Avui, la dreta, als EUA, està fent el mateix amb els mexicans, els musulmans i amb qualsevol persona estrangera”.

Són massa els polítics que, actualment, s’estan mirant en l’estrident i histriònic espill dels EUA, amb declaracions lamentables que podrien sorgir perfectament d’un col·lectiu com els WASP (White, Anglo-Saxon and Protestant).

Llibertat d’expressió i de premsa sempre. Utilitzar els mitjans, però, per a convertir éssers humans novament en “cargament” és convertir-se en còmplice d’una jugada molt perillosa que pot anar-se’n de les mans davant una societat que està esglaiada i econòmicament feble. La nova normalitat no implica reviure malalties cròniques del segle XX que van ocasionar tants de morts com una autèntica epidèmia de pesta negra.

Com diria Michel Foucault, “el racisme és una apropiació conservadora estatal del discurs de la “guerra de races”, “puresa racial” o “puresa de sang”. No ens oblidem, però, que darrere de tots aquests moviments propagandístics s’amaga una altra lluita: la lluita de classes.

Notícies relacionades

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para mejorar su experiencia. Asumiremos que estás de acuerdo con esto, pero puedes optar por no participar si lo deseas. Aceptar Más información

ValenciàEnglishFrançaisDeutschEspañol