“Quan informen de l’assassinat d’una altra dona, el primer instint és contenir la respiració, per si resulta que és alguna de les dones dels tallers a les quals he mirat durant tant de temps als ulls” 

alícia coscollano i masip

Als diferents espais municipals dels quals disposa una ciutat se succeeixen activitats i una marcada dinàmica quotidiana. Especialment si pertanyen a Serveis Socials. I es aquí, a un d’ells, La Farola, on ens hem apropat per tal de conversar amb Coto Taléns. La psicòloga, d’Algemesí, fa anys que ofereix la seua experiència professional i vital en el marc del tractament i gestió de la violència de gènere, una eina més que se suma al contacte diari dels professionals de La Farola. Directa i propera, trasllada en què consisteix el seu treball, centrat en grups de suport a dones que han tingut que viure alguna d’ aquestes situacions.

En què consisteix un grup de suport a dones que han patit violència de gènere?

Aquí, en concret, desenvolupem tallers d’empoderament, com estratègia. Entenem l’estratègia com a eix principal per a neutralitza i fer front a la toxicitat, no sols parlem de violència física, per tant devem restituir la nostra autoritat. Així ho portem treballant fa molts anys aquí, a La Farola. Algunes de les treballadores van participar en un curs d’aquesta temàtica, en un altre format, i em van invitar a fer cursos aquí a Benicarló. I des d’Algemesí, vins fins aquí per a fer els tallers. Aquí hi ha altres departaments que estan treballant també en l’atenció a les dones. Per tant, les dones que rebo estan formats per dones que ja han fet un treball previ, i després, quan marxo, continuen treballant. Són grups preciosos. El fet que hagi un seguiment i un treball d’atenció no el veig en altres llocs. Se realitza un treball molt complementari. El que es fa aquí es com destapar la botella.

Creus que la mirada social cap a la dona maltractada és sovint condescendent , o paternalista?

Si, perquè costa molt d’entendre a nivell social. El tema de la violència de gènere planteja una paradoxa, el model explicatiu amb el qual jo treballo correspon a Andrés Montero, que va ser el president de l’Associació Espanyola de Psicologia de la Violència. Aquest model es denomina la Sindrome d’Adaptació Paradojica a la Violència Domèstica i planteja una situació real, com algú es queda al costat de la font d’amenaça quan, realment, l’instint de l’esser humà és sortir corrents i fugir del perill? La gent no ho entén, i,  a més, algunes persones parlen des de l’angoixa i la impotència de no poder fer res. D’altra banda, s’entén que la dona maltractada no ha segut conscient de la situació i no ha sabut manejar la seua vida, i queda disminuïda als nostres ulls: és l’estigma. Ho pateixen d’una manera molt colpidora, perquè passen els anys i és la mateixa família i el mateix entorn d’amistats els que si té una nova parella l’alerten amb frases com, per al proper nuvi que tingues… primer ens el presentes. Encara que siga un comentari que es faci des de l’afecte.

També existeix una manera d’autoestigmatitzar-se?

Aquestes dones ja venen estigmatitzades de casa. Els anys durant els quals ha conviscut amb el pervers, són anys en els quals ha construït un concepte d’ella mateixa que no té res a vore amb la realitat. Han escoltat constantment que no serveixen per a res o que millor si no obren la boca, que fan el ridícul. Amb aquest tipus de frases repetides es construeix un concepte de fragilitat extrema.

També es crea un vincle de dependència emocional, que potser siga el fil més complicat de tallar. De fet, s’ha comentat alguna vegada que és com una droga. Com es pot tractar?

Fa anys ho vaig pensar, i últimament s’està parlant de crear una UCA (Unitat de Conductes Additives). Jo no tracto específicament aquests casos, però crec que cal resignificar molts conceptes encara, comprendre profundament que t’ha passat i construir un relat nou. A València treballo en altre grup de dones que han patit o pateixen violència de gènere, i es treballa al llarg del temps, és a dir, no hi ha límit. Treballem de manera sostinguda en totes i cadascuna de les fases per les quals van passant. Curiosament, quan entens que una relació crea un vincle de dependència, ja es poden assumir estratègies per tal de tallar amb tot el que et vincule a aquella persona. És complicat perquè, moltes vegades, aquest individus tenen un comandament a distància que són els fills.

Llavors la cosa es complica.

És clar, a través del xiquets, o la xiqueta, segueix existint una presència. Sinó fos per això, aquestes dones podrien, una vegada tenen el seu relat construït, directament bloquejar-lo, demanar una ordre d’allunyament en el cas que hagi assetjament, etc. Una vegada l’has eliminat del teu escenari vital, de vegades la sensació potser per algunes dones que han patit aquesta situació com quan et deixes el tabac, amb el temps ho acaben assumint, però és un procés llarg.

Aquí, a Benicarló, al llarg dels anys has pogut vore recuperació d’autoestimes i dones que han pogut sortir d’aquest cercle? Quina es la teua experiència?

Sí, si. De totes totes.  I és gràcies a tot aquest treball que es du a terme a aquesta casa. Una feina molt integral, molt sostinguda en el temps. Com va dir una dona que havia patit violència de gènere a València l’altre dia, que va visitar un dels grups per dir-los: “companyes, que sí, que d’aquí se surt”.  Inclús el camí que es recorre per a sortir d’aquesta situació es posa en valor, perquè et condueix a una vida nova.

Què sents quan una noticia informa que ha mort una altra dona a causa de la violència masclista?

El primer instint és contenir la respiració, per si resulta que és alguna de les dones dels tallers a les quals he mirat durant tant de temps als ulls. No m’enorgulleixo d’això, per és així com em sento. Pensar que un dia pot ser qualsevol d’elles.. i els ho dic perquè algunes mantenen la convivència, viuen en risc. Jo les acompanyo igual, siga quina siga la decisió que prenguin.

Confies en les mesures adoptades per l’estat, o creus que és més efectiu l’entorn familiar i l’educació?

És el conjunt. Als poders locals existeixen moltes possibilitats, com en els consells educatius o les comunitats pedagògiques o d’aprenentatge. Hi ha fórmules que cal potenciar…

En entorns més propers, municipals?

Es que crec que la violència de gènere es gestiona molt bé des de l’àmbit local, és més pròxim. L’estat està per a legislar, de vegades les lleis van per davant de la societat, i d’altres és la societat la que impulsa els canvis en les lleis, i les exigeix, i les aconsegueix. A nivell local es pot actuar millor en casos com aquest, que succeeixen en el més recondit de l’àmbit local. Tot i així, l’estat té un paper molt important. Fixat, una de les fites significatives a la lluita contra la violència de gènere va ser la llei integral de l’any 2004, no tant per la llei en si, sinó per tot el debat que va obrir. En aquell moment vaig sentir que estaven canviant les mentalitats, estava canviant el discurs social.