“Vaig muntar molts calaixos a destall per poder comparar-me el vestit de gala”

 Clara acompanyada per l’alcalde, José Mª Febrer i, en segon terme, Don Tomàs

alícia coscollano i masip

Clara Isabel Arnau Tomás va ser reina de les Festes Majors de Benicarló l’any 1979. Era, just, l’any del primer ajuntament instaurat a la democràcia, el primer ajuntament escollit en votació en un estat que començava a xafar encara de puntetes una etapa que, als llibres d’Història, es denominaria Transició. Vents de canvis en costums, també. Es respiraven ganes d’obertura, de llibertat, i es va viure una eclosió a finals dels 70 i principis dels 80 que va esdevindre, si més no, una revolució cultural, en la moguda madrilenya i amb tots els processos creatius desbordants a Barcelona, principalment, però també a altres ciutats, com A Corunya.  Benicarló no era aliè, i molts joves respiraven aquest aires renovats, tot i que les principals tradicions de la localitat es mantingueren al llarg dels anys, de fet encara segueixen intactes actualment. Clara va ser escollida, com els polítics, per votació. Va ser una Reina quelcom diferent, es va pagar els vestits de gala muntant mobles a una fàbrica. “En saber que havia segut la més votada em vaig mirar les mans, les tenia plenes de callositats”, recorda.

Clara, com va estar el procés per a ser reina de les Festes, et feia especial il·lusió?

Sí, però ho veia molt llunyà, perquè era molt difícil accedir a ser reina de Festes. Aquell any, just, va ser el primer any que vam muntar la Falla del Mercat Vell, i aquell any no hi havia fallera. El president de la Falla, Joaquin Delshorts, em va preguntar si em volia presentar per a ser dama. De seguida vaig dir que si.

Una de les fotografies realitzades per a l’ocasió signada per conegut fotògraf “Casber”

Tot  i els inconvenients.

Sí, perquè jo llavors treballava muntant mobles a destall, a Esteller Fuster. Vaig començar en 14 anys a treballar a la mateixa empresa, en la qual vaig estar al llarg durant 21 anys.

M’han dit que treballaves molt.

Això diuen, i era una xiqueta, realment. Jo veia lluny el fet de ser dama, perquè a casa érem gent treballadora, i ser dama era molt car, tenies que anar a cada acte en un vestit, anar arreglada, i a casa, els meus pares, Victor i Guillermina, no s’ho podien permetre.

L’acte de Proclamació, al Cine Capitol

Com vas superar aquest entrebanc?

Els vaig dir que m’ho pagaria tot jo treballant. Que ja m’apanyaria, i vaig muntar una infinitat de calaixos a destall… per poder comprar-me el vestit de gala.

Com es diu col·loquialment, t’ho vas currar.

I tant, mira si m’ho vaig currar, que em vaig casa en el mateix vestit. Finalment em vaig presentar per a ser dama, però Delshorts va insistir, i va proposar-me ser reina, per vore si em votaven. Jo no ho veia clar, perquè a més, era sindicalista, de Organización Revolucionaria de Trabajadores. Tenia una amiga que va ser la primera dona que es va presentar a Benicarló com alcaldessa, Pilar Peña, que també era sindicalista. Anàvem les dos a mítings, a reivindicacions. Vaig pensar que potser no em votarien.

I finalment et van votar.

Si, i havien dos o  tres més que volien ser reines, però finalment em van votar a mi. No m’ho creia, i encara no m’ho crec ara. Tenia les mans plenes de callositats de muntar mobles. I, després, saps que va passar? Que aquell mateix any la meua cosina va ser reina de Festes de Traiguera, i em va dir que podia escollir els que vulguera, que a Benicarló no els havia vist ningú. I a cada acte vaig portar un vestit, entre els que m’havia comprat jo amb els diners que vaig guanyar treballant, els que em va deixar la meua cosina. I tots d’un dels millors comerços de la ciutat. E cert es que vaig anar molt arreglada, no vaig desmerèixer altres xiques que havien segut reines i dames amb més capacitat econòmica que la meua família.

Coberta del llibre amb la programació, disseny artesanal

I una persona com tu, que vas trencar amb el model anterior, no creus que també hi deurien hi haure representants masculins?

A mi em sembla be, perquè cal evolucionar en els temps.  

Quina relació vas tenir amb l’alcalde de l’època, Jose Mª Febrer?

Excel·lent, em va tractar molt bé. I a les festes vaig xalar molt. Vaig conèixer a Kiko Ledgard, que va visitar aquell any Benicarló per a les Festes. unes Festes que, amés, vaig compartir amb la meua germana, que també va ser dama.

Amb Kiko Ledgard

Que sents quan recordes aquella etapa?

Sento orgull, perquè em van escollir i perquè vaig complir en un dels meus somnis, i més encara sent sindicalista…

Com et definiries? Alguns dels teus amics han dit que t’agrada més donar que rebre.

Això ho tenen que dir ells i elles, no jo, però jo em definiria com una persona oberta, molt directa, confiada i impulsiva. I tinc que dir que sempre m’he sentit molt estimada a Benicarló.

Amb el Mantenidor d’aquel any 1979

Clara en l’actualitat, celebrant el seu últim aniversari