Un veterinari i una persona del seu equip operen a un gos que pot morir en el cas que no se intervinga ràpidament. En acabar l’operació tornen cap a casa. Una veïna els denuncia. La policia es presenta al domicili del veterinari per tal de reprovar-lo. Demà té concertada una altra operació d’urgència a un altre gos. S’està plantejant si dur-la a terme, o no

 

alícia coscollano i masip

 

Una veïna, des d’un balcó, increpa amb greus insults a un home que està a un parc. Mostra actitud d’abatiment. La veïna l’insulta amb paraules molt grolleres: “me voy a cag… en tus muer…”. “Seguro que además eres roj…. Maric…”.

Una amiga surt a realitzar un passeig amb un familiar que té un diagnòstic de discapacitat des de que va néixer. Un veí la increpa des del balcó, la insulta i li adverteix que la denunciarà. La xica porta al damunt el permís de l’autorització del passeig, que pot efectuar per prescripció mèdica. Però, cal mostrar-lo a cada veí o veïna que l’observa amb reprovació des del balcó? Torna a casa angoixada.

Un infermer torna a casa després del seu torn a l’hospital. Un veí l’insulta des del balcó, acusant-lo de ficar en perill a la societat amb la seua passejada pel carrer atès el confinament. El mateix veí, a les  20:00 h., i puntualment, surt al balcó cada dia per tal d’aplaudir als serveis sanitaris.

Es genera a través de les xarxes la idea d’assenyalar a les persones que pateixen d’algun tipus de discapacitat col·locant -los un llaç blau en el braç per tal que els seus familiars, en acompanyar-los a passejar sota prescripció mèdica, puguen escapar del vergonyant lapidament verbal.

 

Totes aquestes situacions –i d’altres-, són reals i recollides de les xarxes, que s’han convertit en un altre balcó al món. De vegades aquesta finestra ens aboca a experiències positives que s’han produït de manera més o menys espontània per tal d’alleugerar al confinament, d’altres ens situa front a un totalitarisme de balcó que inocula un cert feixisme i ens converteix en membres d’un espionatge de pati de veïns que no cal, perquè ja comptem en un exercit desplegat per moltes ciutats i municipis.

Fa molta por assistir a un canvi de convivència que practiquen alguns sectors, instal·lats en els seus balcons com a jutges de barri. Es de veres que tenim que marcar a les persones amb algun tipus de discapacitat després de estar anys lluitant per la integració social? És cert, que una/un infermera deu escridassar pel carrer el seu ofici i informar que arriba- o marxa-, a treballar per tal que el veí o la veïna de torn n o la denunciï a la policia?

Es diu que després d’aquesta experiència ens convertirem en una societat millor. Una societat, però, és un organisme viu composat per molts individus, i cada canvi es genera a partir de cadascun de nosaltres, de cada component d’aquest ens. Jo proposo una altra mesura, col·locar un drap gris en un dels braços dels balconazis, per tal que les persones que tinguen que sortir a treballar, per prescripció medica, per comprar i no morir de inanició o per atendre a algun familiar depenent puguen detectar-los, i, perquè no? Que també puguen formular la seua denuncia.

Amb la COVID-19 s’ha instaurat un altre virus social per al qual no hi ha vacuna i que, poc a poc, va infectant alguns dels nostres balcons.