L’art, en definitiva, viscut com a consol d’una existència efímera. Com rescata Roig en una cita d’AGS, “al final de la ciència sempre hi ha la poesia”

alícia coscollano i masip

‘Giner Sorolla, la passió i la lucidesa’, és l’última incursió literària que ens ha regalat Amàlia Roig Blasco. Un volum editat per Onada edicions que ha nascut amb un premi sota el braç, el Premi Narrativa Memorialistica Ciutat de Benicarló, i que mostra la capacitat de treball metòdic i exhaustiu del qual és capaç Roig. L’autora és dona de literatura que ja ha ofert en altres ocasions la seua ploma encertada i sensible en altres temàtiques que la preocupen, moltes d’elles al voltant del territori, tant en personatges, com en paisatges. Al llibre Roig s’endinsa, també amb passió i lucidesa, en la figura del científic i poeta vinarossenc efectuant, al temps, reflexions sobre l’art, la ciència, l’existència, el vertigen d’aquesta existència i on es troben camins com el de la poesia i la ciència. L’art, en definitiva, com a consol d’una existència efímera. Com rescata Roig en una cita d’AGS, “al final de la ciència sempre hi ha la poesia”.

 Amàlia, seguint el fil del teu llibre, la bellesa ens acosta a la veritat?

N’estic convençuda. La veritat absoluta no existeix però un s’hi pot acostar. La bellesa, l’art en definitiva, és una manera. La vida és breu, tot el que neix ha de morir irremissiblement, però hi ha en moltes persones la necessitat de transcendir. Les que són religioses pensen en una vida més enllà. Les que no ho són cobreixen sovint aquesta necessitat ‘de religió’ amb l’art. Van Gogh que cito al començament del llibre comentava que quan sentia necessitat de transcendència, de ‘religió’, sortia de nit i pintava les estrelles’. No es pot dir més bonic.

Qui ha escollit la imatge de la coberta, ha hagut consens?

D’entre les fotos que tenia d’Alfred m’agradava especialment aquesta, amb els gratacels de Nova York al fons i un científic en la plenitud de la seua carrera. Al final del llibre de fotos n’hi vaig posar sis o set representatives de cada etapa de Giner Sorolla. Vaig dir a Onada que triés la portada. Van triar la mateixa foto que secretament havia triat jo.

Al llibre comences explicant la primera vegada que el vas vore, i que temps desprès sovint  pensaves que havia segut un somni. El llibre és un intent de retindré aquella imatge, de  plasmar la teua relació amb AGS?

La primera trobada amb Alfred va ser poètica, tendra, bonica, una mica trista com conto al llibre. Un home vellet en un dia de sol, d’hivern, acatxant-se i alçant-se amb dificultat per plegar pedretes a la vora de l’aigua.  Allò era una mica una metàfora de la vida d’aquell home però aleshores de la platja jo a ell encara no el coneixia ni en sabia quasi res. El que sí que vaig tenir clar era que jo i aquella figura estàvem vivint aquell matí d’hivern un moment especial. Anys després, a la figura ja li posava la cara de Giner Sorolla i el record difuminat d’aquella imatge seguia dins de mi com per impulsar-me a escriure un llibre. Vaig començar a investigar-lo i a llegir-lo en profunditat. La metàfora de les pedretes es confirmava. Giner Sorolla sempre havia treballat incansable, investigant, cercant els orígens del món i de la vida, fins al darrer minut i amb totes les dificultats de l’edat i la malaltia. Una lliçó de saviesa i d’esforç, de lluita, de la més alta curiositat.

Els primers capítols expliquen la formació acadèmica tant Benicarló com a Vinaròs. Malgrat  les limitacions de l’època, es desprèn que va comptar amb molt bons professors que el van motivar.

Alfred va tenir bons mestres i això, no hem d’oblidar. Ell era un molt bon estudiant. Mestres que no només li van inculcar les ganes de saber i li van indicar camins sense imposar-se mai, sinó que van ser models de vida. El mestre Sanchiz per exemple, ‘mestre de llatí i bondats’ com ens diu Giner Sorolla en un poema. Un mestre que li va ensenyar que no només s’ha de ser humà sinó bo.

Durant l’etapa de la República, els laboratoris, les sortides al camp, l’ensenyament actiu del moderníssim  Institut de Benicarló el van entusiasmar i el van fer decantar més tard per una carrera de ciències. Una anècdota en aquest sentit: van sortir al camp amb el professor de ciències naturals per tal d’arreplegar plantes. Alfred en va trobar una que tenia una tija molt carregada i que per això queia pel seu propi pes. Li va preguntar al mestre quina utilitat tenia aquella planta. Era l’Erigeron canandensis, una mala herba que no servia per a res. Quin sentit tenia, doncs, l’existència de certs éssers que no servien per a res? D’aquí el jove Alfred havia derivat el pensament cap al sentit de la vida i la seua absurditat.  Les matèries de lletres i les artístiques que tenia aquell batxillerat de la República també se li donaven molt bé. El llatí i el grec clàssic, La Ilíada i la Odissea sempre el nodrien, poetes com Lorca, Elliot…eren i van ser de per vida lectures habituals.

De les pàgines es trasllada que el personatge t’ha captivat, imagino que ja ho estaves abans. Creus que la seua figura, que es presenta com a científic i pensador cabdal, es prou coneguda a  la nostra comarca?

 El personatge m’atreia, em seduïa per diversos motius que conto en el llibre. Però una cosa és l’atracció i una altra l’estimació. Vaig escriure el llibre sense enlluernar-me, no fent mai o intentant-ho de no escriure una hagiografia. Si sóc sincera he de dir que quan vaig començar amb ell m’atreia; ara l’estimo. Amb els defectes, que en tenia uns quants, i amb les virtuts que eren moltes.  La prova més clara que no és prou conegut és que aquesta obra és la primera que s’escriu sobre el poeta, sobre el científic. El nostre país és molt donat a no reconèixer els grans. Haurien de ser patrimoni de tots i en canvi gairebé ningú no en fa cabal.

Com resumiries la seua relació en Joan Fuster?

Una relació cordial de comunitat d’idees i interessos semblants. Lluitaven pel país, per la defensa de la llengua, per la cultura, per la literatura. Una amistat intel·lectual, podríem dir.

Quina és l’etapa vital que més t’ha emocionat d’Alfred?

N’hi ha unes quantes. Posaré només dos exemples. Un és la de la guerra civil amb un jove Alfred que veu com el seu amic de l’ànima el mata una bomba que llencen els feixistes damunt de la plaça del mercat de Vinaròs. D’aquesta etapa n’hi ha moltes d’escenes que m’han impressionat. Després hi ha els seus versos.

Un altre exemple és el de l’entorn de la mort, al darrer capítol del llibre. Enmig d’un episodi i l’altre hi ha moltes escenes. S’han de llegir.

Com el marca el que anomenes “exili científic”?

Giner Sorolla estimava profundament el país, la llengua, el seu poble, el Maestrat, el Montsià, com es pot llegir en el llibre. Per això durant l’etapa de l’exili científic s’enyorava molt. Per això escrivia versos, per a contradir la tristesa. Sempre que podia però tornava a Vinaròs. Allí, a excepció del seu fill Roger, tenia els afectes. El de sa germana sobretot amb qui tant es van estimar. I després hi havia el contacte per carta, no era temps d’emails, amb la gent del país, Fuster, Climent, Espriu… Als EEUU tenia també bons amics. Joan Oró amb qui van compartir uns quants experiments i d’altres. La ciència era el motor del progrés i l’Espanya de Franco havia depurat les universitats. El qui volia fer quelcom de més brillant per força havia d’emigrar. Era una manera també de demostrar el rebuig a la dictadura. Molts científics van voler o van haver d’emigrar.

Com has desenvolupat el projecte? Has invertit molt d’esforç?

Escriure és una feina esforçada. Alhora proporciona molta satisfacció. La veritat és que el procés d’escriure és per a mi, que m’agrada la literatura i busco sempre el toc artístic que té la literatura enfront de l’academicisme, el més gratificant, però això no significa que no m’hagi d’acostar a l’ordinador diàriament, religiosament durant molt de temps.

Has hagut de consultar arxius, no sols per obtenir informació, sinó per a contrastar-la

He fet entrevistes, he tingut moltes converses, correus, documents, llibres… Però les fonts més importants, quasi no hi havia res escrit sobre el personatge, van ser la seua obra poètica, els assaigs que va escriure, els articles de premsa del mateix Alfred i els comentaris de la gent diversa que el va tractar, Nati en especial. M’interessava també retratar-lo com a home, com a personatge i volia donar una imatge calidoscòpica.

 Podries fer una valoració personal respecte a l’etapa final de la seua vida? Sembla que al final  AGS hagués preferit dedicar més temps a la poesia, ja que es considerava un poeta.

Quan ell parlava de poesia no es referia a escriure versos sinó a vore la vida, el món, de manera poètica. Un pot tenir ànima de poeta i no haver escrit mai un vers i un altre pot escriure poesies i no ser poeta. És la visió de la vida la que és poètica o no ho és. La seua ho era. Bellesa, bondat i veritat, és el que perseguia.

En les diferents etapes de la vida fem coses diferents per diferents motius. Cap al final de la vida la gent se sol tornar més essencial, va a les preguntes més filosòfiques, al jo més interior. Què ha estat la meua vida? Qui soc jo? etc. L’Alfred dels darrers temps s’ocupava més de les coses artístiques, de la poesia, les qüestions essencials de la vida, l’existència o no d’un ésser superior, les relacions humanes que de la ciència.

Què ha significat per a tu la concessió del Premi Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló?

Una alegria immensa que una ciutat com Benicarló aposti com la cultura i per gent que treballem des de la literatura per la nostra terra. És un reconeixement a la feina que vinc fent des de fa anys pel país, pel Maestrat, per la llengua i pel nostre patrimoni humà.