Fins al moll de l’os, així penetrava Alberto San Juan en Federico Garcia Lorca per oferir al llarg de 80 minuts l’espectacle teatral Lorca en Nova York el passat diumenge al Palau de Congressos
Alícia coscollano i Masip
És, sens dubte, per a la que escriu aquest article, el poemari més revolucionari que va escriure el poeta, i el que prefereixo de la gran obra que va llegar el poeta assassinat. El meu i el de molts que, com Leonard Cohen, van batejar la seua filla amb el nom de Lorca, en honor al poeta de Granada. En sortir de l’espectacle, un sabor extrallarg d’alguna cosa molt ben cuinada t’acompanya, i no vols que res interferexi amb aquell regust esplèndid que et situa i et transporta.
Amb un domini total de l’escena, del seu cos, de la veu, del ritme i del gest, Alberto San Juan ha interiorit tant els poemes i els textos que integra l’obra que el resultat és fluid i trascendent, tot alhora.
L’acompanya ‘La Banda’, un conjunt de musics excel·lent que filtren la música al to de l’actor fins fusionar-se en un conjunt levitador i magnètic. L’espectacle transcorre a partir de poemes de Lorca de ‘Poeta a Nova York’ més la prosa de la conferència que va fer el poeta a Madrid, a la Residència de Senyoretes, al voltant de la seua experiència d’un any fora d’Espanya.
A través d’ells, confluïm en la mirada de l’autor de Granada, en temes tan actuals com la deshumanització del capitalisme, la mercantilització de tota forma de vida o la discriminació dels diferent. “Paisaje de la mujer que vomita”; “Oda al rey de Harlem”; “Danza de la muerte”; entre d’altres, commouen i San Juan aconsegueix convertir-te en un instrument més a través del qual la seua veu destil·la el to exacte per fer-te vibrar com si, tu també, disposares d’un mecanisme de cordes que acaricia per fer-te oscilar. De la paraula frenètica a la suavitat, de la descarnada realitat al desitg, de la bogeria dels carrers i personatges a l’acomiadament de la ciutat dels edificis verticals que mai no arriben al cel, “Iré a Santiago”.
I, si. També va recitar El Poema, “Oficina i denuncia”, un esperat regal de filigrana i argent que condensa tota la bestialitat i els crits de dolor de les vaques trepitjades durant el transport i amb el qual denuncia la massacre animal que realitzem els humans. Sensibilitat màxima que se inicia amb un “he dit Poeta a Nova York, i hauria de dir Nova York en un poeta, un poeta que sóc jo”. Els poemes i textos que apareixen són Lorca del començament al final, no hi ha intervenció de San Juan. Sonen, i ens semblen increïblement actuals, perquè hi ha diversos miralls entre el 29 i el moment actual. Cal recordar que l’octubre del 1929 s’enfonsa la Borsa de Nova York i dóna lloc a la crisi més gran del capitalisme mundial, prèvia a la del 2008, els efectes dels quals seguim patint.
Com comenta el mateix San Juan, “Lorca ja avisava de la incompatibilitat entre la mercaderia i la vida, entre el mercat i els drets humans”. Un espectacle extrasensorial. El públic, dempeus. Glòria a tu, San Juan.