La València més santista vibra en l’acomiadament al músic més universal amb ‘Santos, i ara què?’
alícia coscollano i masip
Hagués estat bé fer com han fet alguns mitjans, publicar les imatges de l’homenatge i no escriure ni una paraula. Publicar les fotos de carrer i numerar-les. Ja està tot dit i tot publicat. No es pot afegir a la història d’aquest ésser creatiu, inimitable, metòdic, genial, únic, res que no hagin dit altres, i millor. Sols queda, doncs, fer una crònica aproximada del que es va respirar a València durant l’homenatge al nostre mestre universal contemporani. I havia concretat que intentaria fer-ho breu. Però renuncio.
Valencia ja vivia abans de les nou de la nit als carrers i carrerons pròxims a la plaça de l’Ajuntament el bullici de dolçainers que s’havien desplaçat des de diferents punts de la geografia. Entre ells, coneguts, com Laia Puig –i el seu gos afgà Taós, que també va tenir el seu moment de protagonisme-, Román Marza o Àlva Pla, músics del Baix Maestrat. Participaven de l’homenatge que l’ideòleg de l’acció, Ximo Solano a través d’una producció de l’Institut Valencià de Cultura, organitzava amb gent de tant primer nivell i del voltant de Santos com Sol Picó o Pep Cortés.
Sol Picó talonejava de tant en tant, a colps mesurats i secs, com trucant a la tapa del piano, un truc que semblava definitiu, mentre era transportada de la plaça en direcció al Teatre Principal. Entre les persones que arrosseguen el piano, reconeixem el mateix Solano, al conseller d’Educació, Vicent Marzà o l’alcalde de Vinaròs, Enric Pla.
Revol i centenars de persones mòbil en mà, seguint la direcció que Picó assenyalava des de dalt el piano. Al hall del Principal, esperant, l’instrument magistral que va sorgir de la col·laboració entre el pintor Fernando Peiró-Coronado i Santos. Sona la seua música mentre la ballarina li ret tribut. Es produeix un silenci en aquesta dansa de l’adéu que es trenca poc després mentre la gent accedeix al teatre.
A l’escenari, moments rellevants de gran bellesa. Torna Sol Picó sobre un fons roig foc ballant Bujaraloz by night interpretada pel pianista Òscar Campos. Picó ens deixa sense alè. Posteriorment, es rescata el text santista al voltant de l’avantguarda, i es desgranen altres actuacions, entre elles una aposta prou original, com ara combinar el Toca-tico –projectat en una pantalla de fons-, amb un baterista o posteriorment els divuit cantants del Cor de Tramuntana Tremens que van estrenar l’obra en 1989.
El públic és un amalgama de personalitats del món de la cultura, l’art, la política, -no sé si en aquest ordre-, i reconec al dissenyador Montesinos.
El moment culminant arriba posteriorment, però. Els dolçainers en inviten a sortir del principal amb la Cantata de Lucrecia Borgià. Al carrer desfilen músic de la banda de Llíria i els dolçainers, encapçalats per una actriu customitzada de temàtica sado passeja amb el gos afgà.
Ens aproximem novament a la plaça de l’Ajuntament. Allí, un piano solitari amb la boca oberta. El terra que l’envolta està coberta d’arena. Pronòstics possibles del que està a punt d’ocórrer.
Els integrants del cor, a una part de la plaça front al piano comencen a interpretar les primeres notes d’una peça de Tomàs Luis de Victòria. El cor s’encongeix. S’apropa al piano una figura amb una torxa i l’aproxima a l’instrument. El foc devora amb flames que se inicien a l’interior però que prompte dominen aquell espai del gran cel de València. Cremant les naus, novament i definitiva. Quelcom se intueix: amb aquest foc tot s’acomiada. L’absència és més palpable que mai. I ara què, Santos?