Entrevista a Rosalía Torrent i Joan Feliu

 L’any 1968 el prestigiós crític d’art Vicente Aguilera Cerni arriba a Vilafamés per visitar el seu oncle Francisco Cerni, impressionat per la bellesa del poble té el somni de crear un museu d’art contemporani. Les autoritats locals del moment veuen amb molts bons ulls la idea i el museu comença a caminar. De tot això fa ara cinquanta anys. Per tal de saber com es celebra aquest aniversari i d’altres novetats del museu, hem mantingut aquesta entrevista amb l’actual directora Rosalía Torrent, Catedràtica d’Estètica i Teoria de les Arts i amb el gestor, Joan Feliu, doctor en Història de l’Art, tots dos professors de la Universitat Jaume I.

Josep Manuel San Abdón

 Com és que heu decidit fer una celebració del 50 aniversari de tres anys?

La raó la trobem en què la pròpia creació del museu té distintes fites al llarg de tres anys. Els orígens del Museu es remunten a 1968, quan Vicente Aguilera Cerni arriba a Vilafamés per visitar al seu oncle Francisco Cerni i proposa a les autoritats locals la creació d’un museu d’art contemporani. El 28 d’agost de 1969 se signa l’acta fundacional i es realitza una primera exposició amb 15 obres d’art al Museu del Vi de Vilafamés (actualment Sala Quatre Cantons). En 1970 s’aproven uns estatuts i es recullen les primeres 23 obres amb la premissa imposada als artistes de tenir casa a Vilafamés. Així molts artistes comencen a comprar i restaurar cases al casc antic del municipi. El 1971, Aguilera Cerni, valent-se del seu prestigi i amistat amb els artistes de l’època, envia personalment una carta a cadascun d’ells, donant-los a conèixer la creació del museu i demanant-los la seva col·laboració per a la formació del fons museístic a través de la cessió o donació d’obra (el Museu compta llavors amb 80 obres). Finalment, la Diputació Provincial de Castelló s’encarrega de comprar el Palau del Batlle, així com de sufragar les despeses de condicionament de l’edifici i el 18 d’agost de 1972, el Museu d’Art Contemporani de Vilafamés obre les portes a la seu actual, amb 150 obres.

 Quines activitats esteu preparant per a aquest 2020?

A nivell expositiu, aquest any el MACVAC torna a ARCO i es plantegen dues noves exposicions a la Sala 30 de l’Aeroport, a més d’acréixer la col·lecció del que anomenem zona 30 amb una nova escultura de grans dimensions. A part de la programació habitual d’exposicions al Palau del Batlle i la col·laboració amb la Fira Marte, ens hem centrat, d’una banda en una presència important a la ciutat de Castelló, amb exposicions a CompArte Mindoro i a la Fundació Dávalos Fletcher (aquesta última en projecte). I d’altra banda finalitzarem el nostre recorregut de grans exposicions a les tres capitals de província (la que vam fer al Museu de Belles Arts de Castelló el 2018 i la de La Nau de la Universitat de València el 2019) amb una gran mostra al Museu de la Universitat de Alacant (encara que s’inaugurarà ja al febrer de 2021). I com a homenatge pel nostre 50 aniversari, una exposició, coincidint amb el Dia de la Dona, recopilarà treballs d’artistes per a les que l’existència del museu ha estat fonamental en la seva vida.

D’altra banda, i en atenció a el Dia Internacional dels Museus, esperem poder estrenar el condicionament del pati i l’entrada al museu perquè sigui totalment accessible per a persones amb mobilitat reduïda, i, si tot va segons el previst, podrem ampliar la zona de tallers i l’espai visitable del museu amb la incorporació de la Casa Abadia rehabilitada per la Diputació de Castelló. També, per aquest dia, i en consonància amb el seu eix rellevant, hem programat una exposició fotogràfica al voltant de la diversitat funcional.

 Un dels projectes que teniu es retre-li homenatge a Vicente Aguilera Cerni, fundador del museu. Hi ha alguna cosa concreta en la que ja s’estigui treballant

L’any passat vam tenir una exposició en què tornàvem a ajuntar algunes de les seves obres preferides del museu. Esperem, abans d’acabar la celebració, poder oferir una trobada de crítica d’art en homenatge a ell i en record de les dos que va dirigir al seu dia i que van ser esdeveniments fonamentals. Per altra banda, estem treballant en una exposició de documents gràfics i visuals al voltant del creador del Museu, perquè conservem documents inèdits molt significatius al seu voltant.

 El museu es nodreix de les donacions o cessions dels artistes. Quines són les últimes que s’han fet? Hi ha algun criteri a l’hora d’admetre aquestes donacions?

Qualsevol incorporació passa per l’aprovació de l’equip de direcció, naturalment. El MACVAC és un museu que ha de proporcionar una lectura diversa però alhora coherent, combinant la representativitat històrica d’algunes signatures, amb propostes que encaixin amb un discurs que connecti amb la vida de la gent. Igualment entenem que cal fer una política que possibiliti la correcta visualització de la dona artista. En eixe sentit hem incorporat obres per completar una visió històrica, com poden ser Equipo Realidad, Equipo Crònica o Juan Navarro Ramón, amb propostes actuals com poden ser les de Paqui Fuster, María Aranguren, Margaret Harris, Núria Rodríguez, Laura Avinent…

L’any passat vau fer una exposició d’obres del museu a La Nau a València. Penseu que es prou conegut i valorat malgrat que va ser el primer museu valencià d’art contemporani?

És evident que estar fora dels circuits tradicionals de l’art contemporani, i no estar envoltats d’una gran ciutat, dificulta la difusió, però malgrat tot estem en un número de visitants molt acceptable i, sobretot, podem atendre a grups amb la cura que es necessària per a que l’experiència de l’art contemporani sigui la correcta. No estarem mai satisfets i som conscients de que és una tasca de comunicació constant, però tampoc és una preocupació prioritària en aquests moments.

 Una de les últimes propostes del museu ha estat el llançament del vi del museu. Com naix la idea?

És una de les iniciatives que neix de la comissió d’activitats culturals. Els orígens dels Cellers Mayo García de Vilafamés es remunten a 1912 amb l’elaboració de vi per al consum familiar. Més tard, la família Mayo va ser sòcia fundadora de la cooperativa de Vilafamés. Tota aquesta tradició vitivinícola ha estat transmesa generació rere generació de pares a fills. Vam pensar que calia unir ambdues històries i així hem llançat una sèrie limitada d’ampolles del vi d’autor Magnanimvs Platino, premiat com a millor vi de la província de Castelló, etiquetada com Vi de Museu, en commemoració del 50 aniversari. La sèrie especial porta una de les dues etiquetes dissenyades per Joan Callergues, il·lustrades amb obres de la institució: El violí està sobre la taula (1991) de la valenciana Ángela García Codoñer, i Tintes (1962) del venecià Emilio Vedova.

 Què suposarà per al museu la restauració i l’adequació de la casa Abadia de Vilafamés?

Un dels grans problemes del museu és la manca d’espai per a despatxos i sales de reunió i administració. A més ens possibilita una major amplitud per al desenvolupament dels tallers didàctics amb plena accessibilitat, i disposar d’espais de reunió (inexistents avui en dia). Per una altra banda, es facilitarà la capacitat d’emmagatzematge. La rehabilitació de la Casa Abadia és, en aquest sentit, fonamental.

Després de 50 anys quines coses penseu que s’han de renovar al museu?

A nivell tècnic cal desenvolupar els nous estatuts, recentment aprovats per la Junta del Museu, per a professionalitzar la gestió de la institució. La resta són elements matèrics: noves mans de pintura, condicionament per fluxos d’aire de la temperatura i humitat, accessibilitat de totes les plantes amb rampes mecanitzades… però es clar, el museu té 50 anys, però l’edifici en té 500.

 Vosaltres treballeu a la Universitat Jaume I i a la vegada al Museu. Hi ha col·laboració entre les dues institucions?

Sí, efectivament, la col·laboració existeix, i cada vegada és més intensa. Tenim un conveni de col·laboració en matèria d’assessorament lingüístic i préstec de serveis acadèmics. A més a més, ara mateix, la nostra publicació: Diferents. Revista de Museus, està albergada en la plataforma OJS de la Universitat i s’ha establert una co-direcció universitària.

Per la seva banda la comunitat UJI té un 50% de descompte en l’entrada. Però més enllà dels acords, hi ha una vinculació intel·lectual i de treball molt gran entre el personal de l’UJI que treballa al museu i el propi museu. Aquesta és una relació de treball però també vivencial i emocional.