L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha declarat ha declarat el 2020 com a any Carmelina Sánchez- Cutillas. És un bon moment per a recordar aquesta escriptora que finalment té un merescut reconeixent institucional
Josep Manuel San Abdón
Carmelina Sánchez-Cutillas i Martínez del Romero neix circumstancialment a Madrid el 1927, i després d’una curta estada a Barcelona viu la seua infantesa entre València i Altea (Marina Baixa), ciutat que després seria l’escenari d’alguns dels seus llibres més celebrats. Estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de València i un cop finalitzats els estudis comença a col·laborar en la secció cultural del diari Levante, amb articles d’història i literatura medieval. Pertany a la generació de poetes valencianes de postguerra, juntament amb Maria Ibars, Matilde Llòria o Maria Beneyto. En el seu vessant poètic destaquen els reculls Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976) i Llibre d’amic i amada (1980). Tots ells suposen un esdeveniment remarcable dins la poesia feta al País Valencià durant els últims anys del franquisme i de la transició.
Tot aquest prestigi poètic es veu una mica eclipsat per l’èxit de la novel·la Matèria de Bretanya (1976), guanyadora l’any 1975 del premi Octubre-Andròmina de narrativa, convocat per l’editorial Tres i Quatre.
Carmelina Sánchez-Cutillas va morir a València l’any 2009.
Al començament dels anys 70 del segle passat, malgrat que ja hi havia en marxa un moviment de recuperació cívica i cultural bastant important, el camp de la novel·la era pràcticament un desert. És per això que els organitzadors dels Premis Octubre decideixen convocar un premi de novel·la en català, exclusivament per a escriptors valencians, el premi Andròmina. L’any 1973 s’atorga el primer premi a Amadeu Fabregat amb una novel·la titulada Assaig d’aproximació a Falles folles fetes foc, aquesta novel·la va ser, sobretot, una mena de manifest i testimoniatge generacional, responia a l’esperit dels joves contagiats de la revolta del Maig del 68. La novel·la era de caràcter experimental. Es donava la paradoxa que s’experimentava amb un gènere que encara no existia.
Les coses canvien en edicions successives, l’any 1974 guanya Joan F. Mira amb Els cucs de seda, el 1975 Carmelina Sánchez – Cutillas amb Matèria de Bretanya i el 1976 Isa Tròlec amb Ramona Rosbif – que es va fer molt famosa a Benicarló per qüestions extraliteràries -. Tres llibres que van servir per a crear un públic lector, i que segurament van ser els primers que van llegir en la nostra llengua molts valencians que avui han superat els cinquanta anys.
Matèria de Bretanya, és sens dubte, la que millor ha superat el pas del temps. La novel·la reconstrueix el món de la infantesa de l’autora al poble d’Altea. Està centrada en un temps anterior a la guerra, en els anys trenta, vistos per una nena. No és, per això, una novel·la de ficció estrictament parlant, sinó un aplec de records transfigurats. Hi ha en l’autora una voluntat d’estil, de treballar la seua “matèria”. El secret de la bellesa del llibre es troba en la distància literària entre els fets viscuts per una xiqueta acomodada de La Marina, i la memòria que té l’autora que s’identifica amb la nena que fou i el seu petit món.
Carmelina va trobar el to just d’una paraula que es sosté amb naturalitat en la veu de la seua protagonista. Des del present que separa l’autora del seu paradís perdut, activa la seua memòria i la repunta en un estil que il·lumina. Aquest món passat, transcrit amb una escriptura màgica i transparent, encisa el lector.
El mes de maig de 1985 Carmelina Sánchez – Cutillas va estar a Benicarló participant en una taula rodona juntament amb Isabel – Clara Simó i Margarida Aritzeta que portava per títol “Dona i literatura”. Si faig referència a aquella vetlada entranyable que vam viure els membres de l’Associació Cultural “Alambor” amb aquestes tres extraordinàries escriptores, de la que algun dia potser contaré algunes anècdotes, és perquè quan li vaig donar a signar el poemari Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, es va mostrar molt pagada d’haver escrit aquest llibre. Es tracta d’una col·lecció de vint – i – vuit poemes en prosa que recorren la mitologia jueva, musulmana i egípcia per desenvolupar una concepció de l’amor i la sexualitat, entesos des de la perspectiva del conflicte entre el concret i l’abstracte, fortament marcada per les nocions de crim, angoixa i culpa, amb una vaga esperança de redempció com a rerefons cohesionador.
Malgrat l’èxit que va suposar Matèria de Bretanya, no va publicar cap novel·la més. A partir de 1980 guarda silenci. Fins i tot va arribar un moment que ens vam oblidar d’ella. Josep Piera arran de la seua mort va escriure un article en El País, on es preguntava per les causes del silenci de Carmelina, on deia: “Jo, de lluny i d’oïda, n’he sentit dir i contar unes quantes de personals, però crec que se’n trobarien d’altres de compartibles, com l’ambient enrarit i poc propici a la creativitat literària – i encara menys amb l’etiqueta de català, poc abans segell de civisme i de modernitat – que s’instal·là a València a mesura que la transició democràtica avançava. En poc temps, el calcetí de disseny es girà i ens mostrà les pròpies misèries pels carrers la nit del 23 – F. (…) Els temps havien canviat. La nova escena civil i política, també. I igualment les fantasies primaverals d’una generació. La nostra primavera valenciana va ser més semblant a la de Praga que no a la de París. I moltes veus van preferir callar (o mirar i callar) des d’aleshores. Per unes raons comprensibles, i per unes altres de més interessades; fins i tot per desraons, o per supervivències.” Pot ser en les paraules de Piera estarien les raons del silenci de Carmelina Sánchez – Cutillas, no ho sabem. Esperem, però, que la decisió de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua servisca per a posar una altra vegada d’actualitat una figura cabdal de la nostra literatura.